Per Margarida Abras, directora del Museu de Badalona
El dia 30 de juny de 1966 s’inaugurava l’edifici del Museu de Badalona. Onze anys abans, el 1955, se n’havia posat la primera pedra, arran del descobriment de les Termes Romanes. Aquest no era, però, el primer museu que tenia la ciutat: el 1933 l’Agrupació Excursionista n’havia creat un, que va ser clausurat pel règim franquista el 1940, alhora que els seus fons es distribuïen per diversos museus de Barcelona. No seria fins a l’etapa democràtica, concretament el 1980, que s’aconseguiria el retorn de les peces més representatives d’aquell museu –entre elles, la Venus-, que ara es compten entre els tresors més preuats del Museu actual.
Al llarg del mig segle transcorregut entre aquell 1966 i l’actualitat, el Museu ha canviat molt. En el moment inicial, l’edifici funcionava com una casa de cultura. Certament, conservava les Termes Romanes al subsòl, però la resta d’espais es destinaven a sales d’actes, a hotel d’entitats i a biblioteca. Amb el pas del temps, les funcions pròpiament museístiques van anar ocupant més espais, i en paral·lel, s’aconseguia la professionalització dels equips de treball que, fins als anys setanta i primers vuitanta, estaven formats per persones voluntàries. D’aquesta manera, el Museu de Badalona s’ha anat centrant en el terreny que li és propi: la recerca, conservació, estudi i difusió del patrimoni de la ciutat, incloent-hi un magnífic Arxiu d’Imatges i els fons documentals de l’Arxiu Històric de la Ciutat de Badalona.
El desembre del 2010 es materialitzava el canvi més notable de la història del Museu, amb la inauguració de l’ampliació del subsòl. Així, l’espai Termes-Decumanus esdevenia una de les superfícies de restes cobertes més grans de Catalunya: 3.400 m2, que no tan sols destaquen pel que conserven de la ciutat romana de Baetulo, sinó també per una museografia innovadora i espectacular, basada en una il·luminació especial (teatral?) i que incorpora elements de reconstrucció històrica, sons i projeccions de realitat virtual. Poc temps abans, s’havien integrat al Museu altres jaciments romans, externs a l’edifici: el Jardí de Quint Licini i la Casa dels Dofins.
Però si fins aquí hem ressaltat els canvis, també cal parlar d’una línia de continuïtat en la tasca del Museu, mantinguda per les diferents direccions que han gestionat la institució i pels responsables polítics de cada moment. Moltes de les feines que portem a terme, tant internes com de cara al públic, es fan amb nous mitjans, però són bàsicament les mateixes que ja feien tant els pioners que van crear el museu del 1933 com aquells que, el 1955, van fer possible el naixement de la institució que avui encara perdura i que, allotjada en l’edifici que ara fa 50 anys, treballa per continuar essent una referència tant a la ciutat com a l’exterior.
