Oriol Rodríguez
Una riera és un curs d’aigua per on s’escolen intermitentment les aigües pluvials d’una conca. Tenen un temps de resposta molt curt, entre la precipitació i l’augment sobtat del cabal. És per aquest motiu que són perilloses en situacions de pluges intenses. La comarca del Maresme és plena de rieres, torrents i rials, i Badalona no és cap excepció.
Al llarg dels gairebé 5 km de platja de la ciutat, fins a 4 rieres i 5 torrents desemboquen al mar. Curiosament, no totes les rieres que hi ha a Badalona aporten la seva aigua directament a la Mediterrània. N’hi ha un parell que són afluents del riu Besòs i, un d’ells, s’obre camí en una vall del vessant nord de la Serralada de Marina.
Venint des de Montgat, el primer torrent que ens trobem és el de Vallmajor. Neix a tocar del turó d’en Joan de les Dents i discorre bona part del seu recorregut canalitzat i soterrat pel carrer amb el mateix nom.
A continuació hi ha la riera Canyadó, que neix de l’aiguabarreig de la riera de Montalegre i de la riera de Pomar. La seva conca de recepció és la més gran de totes, amb gairebé 5,6 km2.
Més cap al sud hi ha un petit torrent que recull les aigües de Can Solei i les duu fins a la platja, a l’alçada d’on hi havia el Pont d’en Butifarreta. Avui en dia discorre pel carrer de la Seu d’Urgell, la zona de Can Mercader i el carrer de Torrebadal. Seguidament hi ha la riera Matamoros, que per sobre del cementiri vell rep el nom de torrent de la Font o d’en Quatre Hores.
La següent riera és una de les més conegudes i concorregudes del municipi. Es tracta de la riera de Canyet. El torrent de l’Amigó i el torrent de les Botges donen pas al torrent Fregons o de Mossenuc que, quan s’uneix al torrent de Coma d’Oms passa a ser la riera de Canyet. El tram més baix d’aquest curs fluvial rep el nom de riera d’en Folch. Actualment, aquesta riera passa per l’avinguda d’en Martí Pujol.
El torrent de la Plana del Corb recollia les aigües, precisament, de la Plana del Corb, que avui en dia és la plaça de la Plana. Arriba a la platja pel carrer de Dos de Maig. Si mai baixeu per aquest carrer, trobareu uns forats a l’arribar a la via del tren perquè, en dies de pluges intenses, l’aigua pugui arribar a mar.
Pocs metres enllà hi ha la riera de Sant Jeroni. Actualment discorre pel Parc de Montigalà, la Rambla de Sant Joan i l’avinguda de Sant Ignasi de Loiola. Té un alfuent prou destacable: el torrent de la Batllòria. Neix als peus del turó de Montigalà, passa per davant de l’institut La Pineda i pel carrer que conserva el nom del torrent. Des de l’aiguabarreig d’ambós cursos d’aigua fins al mar, es coneix com a riera d’en Jornet.
El rierot d’en Garriga (o d’en Peixau) té diversos noms en funció del tram del seu recorregut: al mitjà se’n diu rierot d’en Valls, i a la part alta, rierot d’en Roc. Neix on avui en dia hi ha el carrer de Marià Benlliure i passa pel carrer del torrent d’en Valls i el de Maria Auxiliadora fins arribar a la platja. Un curs similar és el Torrent de Can Masachs. Comença on actualment hi ha el carrer de Pau Piferrer, continua pel carrer de Juan Valera, per l’avinguda del Congrés Eucarístic, pel carrer de Julio Galve Brusson i pel carrer de la Mar Jònica.
El Fondo de Sistrells és un dels dos torrents badalonins que aboca la seva aigua al riu Besòs. Neix a l’actual plaça dels Voluntaris Olímpics, on conflueixen els antics torrent d’en Grau i torrent de Can Butinyà. Segueix el seu recorregut per l’avinguda de la Comunitat Europea, el carrer Verdi i entra a Santa Coloma de Gramenet per la plaça del Rellotge i el carrer de Mossèn Cinto Verdaguer.
Finalment, de l’antiga pedrera de la Vallençana en baixa un torrent amb el mateix nom. Sense soterrar ni canalitzar, entra al terme municipal de Montcada i Reixach fins a arribar al riu Besòs. Aquesta és la raconada més freda de Badalona. Durant les matinades més fredes i serenes de l’hivern, la temperatura sol baixar per sota dels -2 o -3 °C amb certa freqüència.
Per tant, a tots els carrers esmentats no ha d’estranyar als veïns que, en dies de precipitacions intenses, pugui baixar l’aigua amb prou força com per causar algun maldecap. De fet, dilluns 16 de juliol en vam tenir una mostra.
Antigament les rieres eren utilitzades com a camins que connectaven el mar i la muntanya i eren usats per accedir als horts, per pujar els ramats a la serra, o com a camí principal per baixar de Canyet. Òbviament, aquestes vies de comunicació quedaven fora de servei els dies de pluja, ja que l’aigua baixava amb tota la seva força riera avall.
Amb el pas dels anys, i a causa del ràpid augment de la població i de l’extensió de sòl urbanitzat de la ciutat, es van anar canalitzant i soterrant les rieres. Els més grans de ben segur recordaran que a principis de segle, per creuar la riera de Canyet al seu tram baix, s’havia de fer per uns taulons de fusta que salvaven el clot per on corria l’aigua.
Als anys vint del segle XX es va començar a soterrar la riera de Canyet des de Ca l’Andal (on avui en dia passat l’autopista del Maresme) fins a l’estació de tren. No va ser fins a principis dels anys noranta quan el soterrament de la riera es va allargar fins a l’autopista B-20. Posteriorment, a principis del segle XXI, es va acabar de soterrar fins a Can Nadal.
L’última de les grans rieres en ser soterrada va ser la de Canyadó. Les obres es van fer a finals dels anys noranta i tan sols es va soterrar el tram que va des de la comissaria dels Mossos d’Esquadra fins a la platja. El torrent de la Font, juntament amb la riera de Pomar i de Montalegre són els tres únics cursos fluvials que avui en dia discorren a l’aire lliure dins l’entramat urbà de Badalona.
En canvi, alguns dels torrents que anys enrere conformaven el paisatge badaloní han acabat sent totalment absorbits per la xarxa de clavegueram i pels carrers de la ciutat. És el cas, per exemple, del torrent de Can Solei, el torrent de la Plana del Corb, el Rierot d’en Garriga, el Torrent de Can Masachs o el Fondo de Sistrells.
Ara bé, per sort, la majoria de rieres i torrents per sobre de l’autopista B-20 mantenen el seu estat natural o rural. Algunes d’elles amaguen autèntics racons que no semblen trobar-se a tocar d’una ciutat de més de 200.000 habitants.