Se segueix consumint molt cinema, però d’una altra manera
La teva afició pel cinema et ve de família, no?
Sí, i tant! Un besavi meu, Thomàs Mary, va obrir el primer cinema estable de Badalona el 1904, i el meu pare, que tenia una impremta amb dos germans seus, durant molts anys va imprimir els programes de mà d’uns quants cines de la ciutat. I a vegades, un cop impresos, els del Victòria els portava ell personalment al cine i se m’emportava, i si el Sr. Jaume Closa, l’empresari, no sortia de seguida, ens deixaven entrar a la sala. Així va ser, veient fragments de pel·lícules des de ben petita, com va néixer la meva afició pel cinema.
Com vas tenir la idea de fer aquest llibre?
La idea inicial no era fer un llibre. El que volia era, consultant la premsa badalonina, posar data als molts programes de mà dels anys cinquanta que no en portaven que havíem recollit el meu marit i jo, cadascú pel seu compte, quan érem petits. Però com que també vaig trobar altres informacions d’interès sobre cinema, vaig decidir ampliar la recerca, Margarida Abras, la directora del Museu, em va suggerir que consultés els permisos d’obres de les diferents sales badalonines, amb la qual cosa em vaig remuntar a inicis del segle XX, … i al final tot plegat va agafar molta envergadura fins a resultar-ne un llibre, La gran il·lusió. El cinema a Badalona, 1898-1975, que es va presentar el passat 29 de novembre.
La gran il·lusió també és el relat d’una època de la nostra societat, no?
Efectivament. A més d’historiar setanta anys llargs de cinema a Badalona, la intenció del llibre ha estat la d’explicar què va significar per a una societat que al principi no coneixia ni la ràdio. Veure pel·lícules es va convertir en un dels pocs entreteniments assequibles per a la població. Com va escriure Carles Puigvert, que a final dels anys cinquanta i durant els seixanta va exercir la crítica cinematogràfica a la premsa de la ciutat, anar al cine era “com una mena d’invitació a la felicitat; com un petit ‘racionament’ diari o setmanal d’il·lusió”. I d’aquí ve el títol del llibre.
Com t’expliques que actualment no quedi cap sala de cinema al centre de Badalona?
Aquest és un fenomen general, no tan sols badaloní. Són molts els cines d’arreu que han tancat els últims vint, vint-i-cinc anys. Se segueix consumint molt cinema, però d’una altra manera: a casa, a través de televisors de grans dimensions, d’ordinadors, tauletes…, que han anat prenent públic a les grans sales d’abans, que han deixat de ser rendibles.
Quina sala de cinema de Badalona hauries volgut conèixer i no ho vas fer?
Evidentment, el cine del meu besavi, el cine Mary, que com he dit va obrir el 1904 i va tancar el 1912. Aquell cine pioner però que devia ser tan precari, amb un timbre a la porta, amb un càntir perquè els assistents, per cinc cèntims de pesseta, poguessin fer un glop d’aigua… Però com que no hi ha túnel del temps, mai no serà possible.
Explica’ns alguna anècdota que t’ha sorprès a l’hora de preparar el llibre.
Una de les que més em va sorprendre és la de l’estada d’uns pocs dies a Badalona, el 1950, i es va allotjar a l’hotel Miramar, de l’actriu Paulette Goddard, una autèntica estrella del cine de Hollywood, protagonista, entre altres, de Tiempos modernos i El gran dictador.
