Aquest divendres fa 40 anys exactes, de la mort del dictador. Del darrer dictador, de fet. El franquisme, va durar 40 anys més, si fa o no fa. Semblaria que aquestes quatre darreres dècades haurien d’haver permès curar les ferides, cosir els estrips i amorosir tot el dolor d’aquella nit negra i llarga. Però resulta que no.
Resulta que ho va deixar tot “atado y bien atado”. La setmana passada, amb el festival antiindependentista que va posar en marxa el govern de l’estat espanyol, amb el fervorós aplaudiment de quasi tots els dirigents polítics que van passar per La Moncloa a fer-se fotos amb en Rajoy, dues circumstàncies posaven de relleu, -si és que era necessari-, el fil mai trencat del franquisme a la democràcia a l’espanyola que ens vem empassar bàsicament per por:
El president del Consejo de Estado que va dictaminar en un plis plas contra la resolució aprovada pel Parlament, el senyor Romay, l’any 1975 era, ni més ni menys que sotssecretari de governació del govern espanyol.
L’advocada general de l’estat que va agafar el patracol al Consejo de Estado i, amb tota la pompa, va portar-lo fins al Tribunal Constitucional era Marta Silva. Filla de ministre franquista.
Ep, i el rei és fill del rei, naturalment.
No. El fil no es va trencar. I per això ens toca reivindicar que aquella dictadura no va ser un episodi més de la nostra història que poguem arxivar així com així. Mai ningú ha demanat perdó per res. A vegades, pitjor i tot, a vegades encara hi ha qui fa brometes.
Aquest divendres, davant de la presó Model, a Barcelona, Òmnium organitza un acte per reclamar “Justícia pels crims del franquisme”. Em consta que familiars de l’alcalde Xifré, el nostre alcalde afusellat, hi seran. L’alcalde Xifré hi va ser empresonat, a la Model, unes setmanes abans que una farsa en forma de Consell de Guerra el condemnés. La meva àvia, que de molt joveneta havia treballat a la fàbrica d’en Xifré, sempre en parlava com d’un home bo.
Abans d’anar a parar a la Model, va ser detingut al Loredan, al carrer d’en Prim, just on ara hi ha el restaurant Tres mil nou. Si hi passeu algun dia d’aquests per davant, pareu-hi un moment i imagineu-vos l’alcalde sortint pel carrer d’en Prim, conduït a Barcelona, dient íntimament adéu a la seva ciutat amb pena i amb por.
No el franquisme no acabarà fins que no hi hagi justícia pels seus crims. I anem tard. Molt tard.
