Aquest 2016 els catalans l’hem estrenat amb tanta emoció i amb tanta empenta, aquest 2016 promet tant pel nostre país, aquest 2016 és tan esperançador per Catalunya, que per gaudir-lo i aprofitar-lo bé, l’allargarem un dia més del que és habitual. Aquest 2016 és any de traspàs.
(Traspassar és passar a l’altre costat, ja ho sabeu, i serenament, democràticament, cívicament, dialogant amb qui convingui, volem traspassar el nostre país des de la riba dels menystinguts fins a la riba de les nacions lliures).
Que sigui any de traspàs no té uns efectes pràctics especialment destacables, ajustarem el calendari a l’astronomia, els nascuts un 29 de febrer celebraran el seu aniversari, (que fa 4 anys que no ho poden fer), i això sí, tindrem Jocs Olímpics.
I aquí és on jo volia anar a parar. A les Olimpíades, al Baró de Coubertin i a la seva famosa frase d’“allò important és participar”. Quina gran veritat! A la vida pots fer d’espectador o pots participar. O pots fer les dues coses, naturalment, en les dosis que consideris adequades. Participar sempre té avantatges i el sol fet de fer-ho, independentment de si el resultat perseguit s’ha assolit o no, ja és una experiència enriquidora en sí mateix.
El Baró de Coubertin, he dit més amunt, oi? Doncs no. La seva famosa frase, no és seva. La va pronunciar el 1908 un bisbe anglicà dels Estats Units, Ethelbert Talbot, a la catedral de Sant Pau, a Londres. Una catedral plena d’atletes que l’endemà començaven a participar als Jocs Olímpics. Tal i com la coneixem la frase ve a ser l’essència del seu sermó, un sermó en que recordava com Sant Pau parlava de la insignificància del premi: “El nostre premi no és corruptible, sinó incorruptible i encara que només un tindrà la corona de llorer, tothom pot compartir la joia de la contesa”. I encara va afegir: “Recordeu aquestes paraules, que són vàlides per a tots els àmbits de la vida i que conformen una manera de fer serena i sana”.
La nostra alcaldessa, -i el seu govern-, es veu que encara les recorden les paraules d’en Talbot. I han engegat l’any amb un programa de pressupostos participatius que, així d’entrada, ha de ser molt benvingut. Vol el govern que els ciutadans puguin implicar-se en els números de la Casa de la Vila, que els coneguin, que els discuteixin si cal i que, fins i tot, puguin prendre alguna simbòlica decisió vinculant. Veurem com va.
En política municipal es poden fer molts invents. I toca fer-ne si volem no esclerotitzar-nos. I jo defenso, també, que hem de copiar, sense manies, d’aquells altres municipis que inventant coses, o adaptant-ne d’altres, ja ens porten algun avantatge. Per això serveixen, de fet, els Bancs de Bones Pràctiques que poden consultar-se a la xarxa.
Així a primer cop d’ull, per exemple, veig que a Arenys de Mar, estan fent quelcom semblant, però crec que millorat. A l’octubre van obrir una fase de propostes, en la que la ciutadania va fer arribar fins a 700 idees per ser estudiades pels tècnics a fi de determinar-ne la viabilitat jurídica. D’aquelles 35 van passar a la fase següent i els ciutadans van poder votar-ne, el novembre passat, les cinc que els hi feien més el pes.
A Arenys, (15.000 habitants) hi apliquen 200.000 € a aquest projecte. A Badalona, (217.000 habitants), n’hi aplicarem 500.000 €. Però tot és començar, tot és participar.
