Crec que el primer que em va sorprendre de Londres va ser la quantitat de gent que hi fa vida. No és per desmerèixer la Rambla de Badalona els dissabtes a la tarda que, certament, es converteix en una pista d’obstacles i crits jovials de trobades entre amics; però la capital britànica bull dia rere dia en un zumzeig incessant de passes, de frecs d’abrics i botzines de cotxes. I després de quasi mig any, no aconsegueixo encara fer-me la idea, o fer-me meva la idea de que em trobo submergida en un punt clau mundial, una ciutat pionera en tots aspectes. Un lloc on la convergència de milers de cultures no és obstacle per a la convivència, sinó més aviat un orgull diferencial i un exemple d’integritat social.
Tot i que, com a tot arreu, t’acabes creant les teves rutines i el que et semblava increïble el primer mes ara ja s’ha integrat en el paisatge del teu dia a dia. Llevar-se en una habitació minúscula però meravellosament situada al centre de la ciutat i anar a perseguir esquirols amb les vambes de córrer per Regent’s Park; córrer per agafar el metro, passant per el ja desaparcebut King’s Cross per caure en els passadissos de la facultat, encadenant classe rere classe. Anar al pub i no al bar per demanar una pinta i no una birra; i enlloc de fer una ullada a les novetats tèxtils del Carrer de Mar, remenar perxes de roba vintage a Camden. Acostumar-se a dir excuse me i a que el dia canvii deu vegades de temps. O enlloc de fer la crida desesperada del cafè de mitja tarda als antics amics de l’escola, acabar reunint a una paradoxa estudiantil de la ONU al Shoreditch. En resum, acabar fent d’un lloc casa teva.
Seria però injust i vanitós no acceptar que la nostàlgia s’escola de vegades per la cremallera de les fredes nits en que recordes la facilitat inherent de les petites coses de casa teva. Perquè, per molt que Londres sigui ara mateix el meu refugi, la meva rutina, sé que casa meva és en una petita habitació davant del mar, o a qualsevol terrassa envoltada de veus que m’han acompanyat durant anys i que són sinceres, que són properes, que són inoblidables. O el cel blau que es tenyeix entre els forats que deixen les fulles del llimoner, o la olor de sal quan et lleves a l’estiu amb les finestres obertes de bat a bat. És estrany aquesta finestra en la que vius on passa la vida dels que es troben a casa teva i tu hi ets però no ho experimentes en la teva pròpia pell.
Tot i així, Londres és un frenesí de vida que t’absorbeix i t’atrapa. És impossible avorrir-te. O si ho fas, només pots excusar-te en el mea culpa. La variada oferta cultural ofereix un panorama inigualable de gustos i esdeveniments que fan que prendre una decisió sigui una tasca difícil. Els museus mostren tot tipus d’art, des dels grans clàssics fins als nous artistes que tot just surten de les escoles d’art de la ciutat. És impossible entrar a qualsevol local i no caure rendit davant de tots els cartells que prometen concerts i fires. O no instaurar els diumenges vespre com el dia de blues, superant el gloomy sunday amb una jam session de Robert Johnson i música de Nova Orleans. Fins per assegurar que no cal sortir del metro; els músics de l’underground es poden considerar artistes amb totes les lletres. Recordo una vegada que un guitarrista a Oxford Circus estava tocant Sultans of Swings de Dire Strait i podia bé haver-li fet ombra a Knopfler. També remarcable és la oferta de cinema, on les gran estrenes dels blockbusters no intimiden a els formats independents que omplen cinemes originals amb butaques de vellut vermell i on enlloc de pepsi s’hi serveix champagne. Extravagant i plural com només Londres pot ser i oferir.
