Vaig passar el dia 13 de juny per la Plaça de la Vila de Badalona. El dia de la investidura de la nova alcaldessa de la ciutat. L’ experiència del que vaig viure allà em porta a fer algunes reflexions que voldria compartir amb tots vostès.
La primera és que seria faltar a la veritat, i una greu ofensa a la intel·ligència del lector, traslladar la percepció que en aquell espai, aquell dia, es trobaven representats amb fidelitat els perfils mitjans dels partidaris i els detractors d’uns o altres. Sortosament.
La segona és que no m’agraden gens aquestes mogudes. Suposo que alguns troben reconfortant l’empara d’una massa, i prou coratge en ella per proferir, amb ànim d’ofendre o definir l’adversari, la primera barbaritat que els passi pel cap i repetir-la fins arribar a una mena d’èxtasi pseudomarcial que els predisposi a majors. No m’agrada. Però no m’impressiona. Amb els anys he après a témer només l’ira dels homes tranquils. I allà n’hi havia ben pocs. M’hi compto entre ells.
La tercera és que no m’intimida que em tirin fotos, em mirin fixament, o em busquin el frec a frec més enllà d’un cordó policial; en un altre context, hagués identificat aquest capteniment com una entusiasta invitació a intimar. Suposo que no és el cas. I tampoc n’hi ha per tant. Modestament.
I la quarta és que, tot i així, no sóc immune a segons quines opinions, proferides amb una intenció inequívocament ofensiva. Perquè les considero injustes, falses, i injurioses. Perquè no contestar podria comportar, a les escasses llums de l’enteniment de la massa que les bramava, acceptar un etiquetatge estigmatitzant.
Del feixisme. Extracte. “El projecte polític del feixisme és instaurar un corporativisme estatal totalitari i una economia dirigista, mentre la seva base intel·lectual planteja una submissió de la raó a la voluntat i l’acció, aplicant un nacionalisme fortament identitari amb components victimistes o revanxistes que condueix a la violència de les masses adoctrinades (…) contra aquells que siguin definits com a enemics mitjançant l’aplicació d’ un eficaç aparell de propaganda”.
La massa que cridava a la Plaça de la Vila no pot imaginar-se com, a l’altra banda de l’abisme ideològic que ens separa, li encaixa aquesta definició.
A tots aquells que de bona fe vulguin foragitar el feixisme de la vida política, acceptin un consell; comencin per identificar-lo dins de les respectives parròquies. Em temo que tenen feina de sobra.
