El “gatopardisme” és, en Ciència Política, el fenòmen de canviar-ho tot per tal que tot segueixi igual. Aquesta paradoxa va ser immortalitzada per Giuseppe Tomasi di Lampedusa al seu famós llibre Il Gattopardo. D’ençà, es coneix com “gatopardista” al polític que inicia una transformació presumptament revolucionària, però que a efectes pràctics altera només la part superficial de les estructures de poder, conservant intencionadament els seus elements esencials. Per beneficiar-se’n, és clar.
Contemplar l’actualitat i el que s’albira en totes les dimensions del context polític (nacional, autonòmic i local) des de aquesta perspectiva ha de permetre al lector informat treure algunes conclusions; la primera és la tendència, plenament instaurada a l’ADN dels dirigents polítics, a confondre intencionadament els seus interessos amb els de la respectiva formació, o els de la col·lectivitat a la que tant malament solen interpretar i representar. La segona és la tendència a crear, al voltant dels personatges i dels líders, un nou concepte de “política” completament autònom del substrat ideològic sota el que presumptament s’aixopluga. La tercera és la tendència a amotllar fins a fer indistingible l’estructura del líder, sense valorar si aquesta tendència, malgrat que còmoda pel qui la dirigeix, acaba per debilitar un projecte. La quarta és la tendència a interpretar (i esperar) que la lleialtat sigui unidireccional, submisa, silenciosa i poruga. La cinquena és la tendència a esperar que les bases dels partits siguin insensibles als escàndols de corrupció que afloren dia sí, i dia també. La sisena (i aquí s’afegeix linsult a la ofensa) és pretendre que el penediment, la vergonya o la indignació dels que manen sonin, ara per ara, sinceres a les oïdes dels que obeeixen. Va ser Lichtenberg qui va afirmar que quan els que manen perden la vergonya, els que obeeixen perden el respecte. Doncs jo interpreto la mala maror interna en els partits, i els resultats del 20-D, a la llum d’aquesta veritat.
Una realitat ignorada sempre acaba per venjar-se. La política és un ecosistema, i com a tal, crea noves formacions que ocupen els nínxols abandonats per altres forces. El declivi ideològic i ètic dels representants de les formacions polítiques de l’establishment han possibilitat i enfortit el naixement de perspectives polítiques fins ara minoritàries, o fins i tot desconegudes. I això, malgrat les peculiaritats d’un sistema electoral concebut perquè aquesta eventualitat no succeís, obre un escenari que per força, haurà de buscar i trobar la seva pròpia fonamentació i principis.
Tinc la íntima convicció que el temps dels “gatopardistes” ja ha passat. L’escenari polític del futur els ha descartat. Les estructures dels partits de l’establishment ja no són capaces de parir homes d’estat, sinó que solament poden avortar apparàtchiks, blaus, vermells o quatribarrats. En les actuals circumstàncies, goso pensar en veu alta que tota brillantor sorgida, ara per ara, dels quadres dels partits de l’establishment és només l’ignis fatuus d’un cadàver en descomposició. I goso pensar que no tenir perfil per desenvolupar cap responsabilitat en ells és, ara per ara, quasi un elogi. Moltes gràcies.
