Esther Gurri, arqueòloga i conservadora del patrimoni arqueològic del Museu de Badalona
L’any 1934, Joaquim Font i Cussó, en un informe inèdit, narrava d’aquesta manera la troballa de la Venus: “El carrer, o millor dit carretera, ja que es tractava d’una carretera, tenia aproximadament cinc metres d’ample i a la part de baix, o costat de mar, en aquest segon afermat, vàrem trobar-hi un embornal rodó que comunicava directament amb la claveguera; al costat de l’embornal, dintre un sot que en temps de pluja devia ésser un xaragall ple d’aigua i fang, bocaterrosa, hi sortí un tors de marbre de 0,28 metre d’alt, corresponent a una petita Venus, finíssimament esculpida. Hom pot creure que, procedent d’un saqueig, fou llençada allà en un moment indeterminat del segle III.”
Aquesta claveguera està situada molt a prop de casa de Quint Licini Silvà Granià, de la qual avui en dia podem visitar una part del jardí o peristil, on sembla que la Venus podria haver decorat una font o un brollador del jardí d’aquesta casa, construïda a finals del segle I dC.
La Venus, es troba en un lloc central del recorregut per l’exposició permanent que hi ha al subsòl del museu.
La petita escultura de marbre que representa Venus, es recolza sobre la cama esquerra i té lleugerament flexionat el genoll dret. La factura és molt acurada i el modelat molt suau, producte evident d’un taller, possiblement itàlic, especialitzat en aquest tipus de peces, inspirades en la famosa Venus de Cirene, encara que aquesta està inclinada cap al costat contrari. Es poden trobar escultures d’aquest tipus a tota la conca mediterrània: els exemples més propers, tot i la diferència de mida de les peces, els tenim a Empúries, Tarragona i Elx, però també n’hi ha en altres punts més allunyats com Jerusalem o Egipte.
Darrera l’esquena li cauen dos flocs de cabell rinxolat, coll avall fins les espatlles, això vol dir que deuria portar el cabell recollit amb una o dues trosses, com altres Venus més conegudes: la Venus de Cnidos, la Venus de Cirene o la Venus Capitolina, que podem veure senceres als Museus de París i Roma.
També a la part del darrera hi observem les restes del que podria ser una ala del seu fill Cupido que sovint trobem al seu costat.
Segons diversos experts és feta de marbre blanc de Carrara i esperem confirmar-ho aviat a partir d’un anàlisis petrogràfic o d’algun altre tipus que sigui poc invasiu per la peça.
Aquesta Venus és interessant artísticament perquè està inspirada en els cànons de Praxitel·les (escultor grec del segle IV aC, que va marcar un estil pel que fa a les proporcions del cos), molt apreciades en època hel·lenística i romana.
La Venus representa els cànons de bellesa de la Grècia i Roma clàssica, actualment se la titllaria de grassoneta si la comparem amb els cànons de moda actuals.
No es tracta d’una Venus púdica, ja que no es tapa el pubis, ni té les natges cobertes amb una roba per tapar aquestes parts més íntimes
En comparació a l’Afrodita grega, la Venus romana, a part de ser la deessa de l’amor i la bellesa, també ho és de la passió, el plaer i el desig sexual.
Venus, segons algunes fonts va ser esposa de Volcà, déu del foc i els metalls. Sovint infidel al seu marit, va tenir relacions amoroses amb Mercuri, el missatger dels déus, i amb Mart, déu de la guerra. També es va enamorar d’homes mortals, com Paris, a qui va ajudar en el segrest d’Helena, i va quedar captivada pel bell Adonis. De les seves relacions amb Mart van néixer dos fills: Cupido i Hermafrodit.
Encara que aquestes infidelitats eren habituals entre els déus, no estava ben vist en època romana. Tot i així, hem de pensar que l’adulteri, en la societat romana, era un acte severament castigat, sobretot si es comet entre ciutadanes i ciutadans romans. El càstig per les dones pot arribar a ser la mort o l’apedregament i als homes se’ls tallava una orella o se’ls vexava sexualment (per sort, que aquests càstigs no eren molt habituals)..
Les noies romanes, abans de casar-se, anaven a oferir sobretot les seves nines, però també la fireta amb que havien jugat de petites, al temple de Venus. Això volia dir que deixaven de ser nenes i passaven a ser dones. Demanaven a Venus de ser esposes complaents, fidels al marit i fèrtils per poder crear una família nombrosa (penseu que el grau de mortalitat infantil a l’època romana era considerable).
Per la seva bellesa i qualitat, aquesta Venus s’ha convertit en el símbol de la ciutat de Badalona.
La Venus és una de les peces més venuda a la botiga del Museu, el seu preu és de 175,40 euros! I és que, a més de fer-ne rèpliques per homenatjar a persones il·lustres o rellevants que visiten la ciutat, hi ha molts badalonins que la regalen a amics i coneguts com a símbol de la ciutat.
Així la Venus continua reproduint-se com es feia a les èpoques hel·lenística i romana, en què era habitual fer nombroses còpies de les peces, i així és com algú amb cert poder adquisitiu, la va adquirir d’un taller d’Itàlia fa aproximadament 2000 anys.
L’any vinent farà 85 anys de la seva troballa. La Venus va ser exposada després de la seva troballa, al petit Museu amb les troballes, que l’Agrupació Excursionista de Badalona tenia al carrer del Pinzell (actual carrer de Sant Anastasi). Però amb l’arribada de la Guerra Civil, les restes de arqueològiques de la Torre Vella foren sepultades i el 1940 L’Agrupació Excursionista és clausurada i les peces del Museu es portaren a l’aleshores anomenat Museo Arqueológico Provincial, actualment Museu d’Arqueologia de Catalunya. Amb l’arribada dels Ajuntaments democràtics, es demanà el retorn de la Venus, que va ser exposada denou a Badalona el 19 d’octubre de 1980 així com: la Tabula Hospitalis, les pollegueres de bronze i l’estela ibèrica de Can Peixau. No va ser fins el juliol del 2007 que van tornar bona part de les peces, però encara no s’ha retornat la totalitat confiscada el 1940.
