Aquest Nadal, Badalona viu una absència a moltes llars: les nostres patates de color vermell, aquelles que durant dècades han estat sinònim de festa, de retrobament, d’identitat. Qui no recorda les cues al carrer Miquel Servet o al carrer Santa Maria, esperant el moment de portar a casa aquell paquet amb el disseny de sempre? Un disseny que formava part de la nostra història i que es repetia any rere any sobre les taules a l’hora de l’aperitiu.
Aquestes patates no eren només un producte. Eren Badalona. Representaven una manera de fer, una tradició que moltes famílies compartien sense ni tan sols qüestionar-ho. Per això, aquest Nadal, el primer sense elles, té un regust diferent, gairebé nostàlgic.
No es tracta d’entrar en comparacions, si les que hi ha ara són millors o pitjors. És un tema de sentiment, de símbols. Les patates vermelles eren més que un gust: eren un tros d’ànima badalonina. Per això, per a molta gent, aquestes festes no seran iguals.
Aquest article no pretén reviure velles disputes familiars ni assenyalar culpables. Però sí recordar que aquelles patates formaven part d’una memòria col·lectiva que avui trobem a faltar. Un símbol que, malgrat no ser físicament present, continuarà viu.
