Vaig néixer el 1984, el mateix any que Jordi Pujol va ser inclòs a la querella per apropiació indeguda i falsedat documental de Banca Catalana. El cas va quedar en res. Llavors, quan algú qüestionava el President li queia una pluja de menyspreus i acusacions de “mal català”. I a Convergència li seguien sorgint casos de finançament il·legal, desviament de diners, suborn, corrupció… Des del Cas Casinos (1986), que afectava a Gordó, al cas Pretòria (2009), on també es van detenir polítics del PSC. En els darrers 30 anys ICV s’ha fet un fart de denunciar i preguntar al Parlament, sovint en solitari, sobre tots aquests casos (i els que afecten a altres partits). Difícil de demostrar… i encara ho és ara. Els fills Oriol i Jordi Pujol i Ferrussola s’han vist recentment implicats en altres casos, però no ha estat fins destapar el Cas Jordi Pujol i Solei que molta gent ha obert els ulls. Tot i que bona part dels mitjans de comunicació durant molt de temps l’han blindat tot el que han pogut, ha caigut el mite i la família que es creia propietària de Catalunya i que ens donava lliçons de moral. Joan Herrera no fa tants anys denunciava al Congrés el recolzament de CiU a la proposta del govern espanyol de rescatar peatges a Ferrovial. Enguany, enmig de processos judicials per comissions i finançament il·legals del famós 3% i Cas Palau, sona la mateixa empresa. Des de l’inici del “Procés” per la independència semblava que “per fi” els Convergents donaven l’esquena als Populars, però sempre s’ha de mirar la lletra petita. Per exemple, divendres passat Carles Puigdemont, Santi Vila i Pau Villòria (PDCat) evitaven que el Consorci del Palau acusés el seu antic partit de cobrar comissions il·legals, i alhora els representants de l’Estat al mateix consorci no van acudir a la sessió evitant el vot i, per tant, l’acusació a CDC. Aquesta concessió ha coincidit amb el pacte del mateix PDCat amb el PP per aprovar el polèmic decret sobre l’estiba. I per què ho dic tot això? Perquè crec fermament que sota l’aparença mediàtica de l’enfrontament, la dreta catalana i espanyola es continuaran recolzant, més o menys d’amagat. L’estratègia de Catalunya per aconseguir el dret a decidir s’ha de basar en àmplies majories, i amb el govern d’una esquerra que treballi pels drets socials. Una nova esquerra lliure de corrupció que no canviï drets per banderes, ni robi diners en nom de Catalunya.
