L’escena es va produir dimarts a la sala de plens de l’Ajuntament. Hi havia sessió i el govern havia retirat, abans de començar, una foto del rei, fet que va indignar sobremanera a PP i a Ciutadans. Aleshores, acabada la picabaralla dialèctica entre uns i altres arrel de la qüestió, un regidor del PP va aixecarse, amb un retrat del rei ben emmarcat a les mans, i va fer-ne entrega a l’alcaldessa, que el va deixar sobre la taula. Va quedar allà sobre, fins que quasi sis hores més tard, en acabar la sessió, algú el devia guardar ves a saber on. Deixeu-me que tregui punta d’aquesta història fent quatre comentaris. Ja sé que és impossible que la política es faci pensant només en el fons, en el discurs o en la proposta. Inevitablement la forma, les formes, també pesen. Però tinc la sensació que, ara com ara, les formes, els gestos, el teatre, (o la comèdia), el continent, ha guanyat la batalla al contingut. M’imagino la preparació d’un Ple en qualsevol grup municipal i preveig que alguns tindran aviat, al costat del responsable d’urbanisme, o de serveis socials, un responsable d’escenografia i direcció artística. Només espero que no optin per fitxar-ne un que sigui de l’escola de la Fura dels Baus, -postindustrials, apocalíptics- i els plens s’acabin convetint en una performance no apta per a tots els públics. El Ple de dimarts era el de l’arbre caigut. No sé si ningú, saltant-se el consell del refranyer, va voler fer llenya de Garcia Albiol. Però com diu en Llach, hem d’anar més lluny dels arbres caiguts i al grup popular també ho saben. Curiosament , l ’escena de l’entrega de la foto del rei va ser el primer pas del camí de la successió de l’exalcalde, crec. Sostinc que amb l’onada popular a la baixa, a Badalona comença la cursa per substituir el seu líder (que ja porta 24 anys encapçalant el PP local). Per tant, que fos en Juan Fernàndez i no un altre qui s’aixequés a fer el numeret, segur que no és casual. La cantarella típica de determinats partits és, ja ho sabeu, aquella de: “a nosaltres només ens preocupen els problemes que afecten a la gent“. És com una lletania que es posa en marxa quan apareix en escena la reclamació de llibertat nacional per a Catalunya, generalment. Sorprenentment, però, -i incomprensiblement-, la típica cantarella s’esfuma quan es posen en qüestió els símbols de l’estat espanyol, -que es veu que sí, que aquests preocupen a tothom-, i són capaços, -el PP i C’s, sobretot-, d’elevar a categoria de tema de primer ordre la retirada d’un bust o d’una foto d’un hereu de Felip V. I un últim comentari. Un Ple que dura sis hores no és un format massa pràctic per treballar de debò. No caldria valorar si aquestes sessions maratonianes un cop al mes, que avorreixen a propis i a estranys, no es podrien treballar d’una altra manera? He vist fotos de regidors badallant, de regidors enganxats a telèfons i tablets i de regidors desapareixent quan ja no han pogut més. I això no sembla massa lògic.
