Ara que la participació ciutadana a tots els nivells està augmentant, la consciència participativa és un valor a l’alça, i a la majoria dels programes electorals de tots els partits s’inclou la participació, resulta que ara hi ha qui també la critica.
Aquesta setmana hem vist com el secretari general del PSOE, Pedro Sánchez, anunciava que qualsevol possible acord de govern estarà sotmès a la votació de tota la militància socialista. Un anunci que retorna el poder a les bases, i un anunci que a la vegada ha generat un gran rebuig a la dreta, però també un insòlit rebuig a sectors suposadament d’esquerres, com per exemple el diari El País, amb una desafortunada editorial titulada “El PSOE no és la CUP”
També a Badalona s’han començat a impulsar processos participatius importants, que s’han de valorar positivament no segurament per la profunditat o trascendència de les decisions, sinó pel fet de començar-ho a fer. S’ha fet amb una partida molt petita del pressupost municipal ordinari, amb l’organització de la seguretat a la ciutat i aquesta setmana mateix amb el futur canal del gorg. Tot és començar, i les valoracions les haurem de fer més endavant.
En el cas que hem vist del PSOE i el cas de Badalona és curiós veure com els qui més critiquen aquestes decisions sempre són els mateixos: la dreta que té una concepció autoritària del poder i els poders fàctics que sempre amaguen interessos econòmics o de poder.
A la nostra ciutat hem vist casos de tot tipus, durant la legislatura anterior amb el govern del PP es practicava la “participació” als bars amb accés restringit només als veïns afins, amb manifestacions de veïns al carrer, com el cas de la remodelació del Parc de Lloreda, i ara també hem vist com critiquen la voluntat participativa per reestructurar les polítiques de seguretat, quan la seva gestió va anar d’escàndol en escàndol.
És molt important no confondre la participació amb anar fent reunions amb determinades entitats. La participació en una ciutat tan gran com Badalona, ha de ser transversal, innovadora i àmplia, i finançada amb una important partida del pressupost municipal. Els mecanismes participatius han d’arribar a centenars de persones, i no només als ciutadans que un determinat dia poden, o no, asistir a una reunió.
La política està canviant, la cultura democràtica està avançant i requereix noves eines. Tenim exemples de democràcia directa on poder-nos emmirallar i aprendre, com el cas de la ciutat de Sao Paulo al Brasil, o el cas del sistema Suís de participació, on cada any els ciutadans decideixen i voten sobre molts temes de forma gairebé quotidiana.
No hem fet més que començar, però el camí ja s’ha iniciat.
