La setmana vinent farà un any de les eleccions municipals a Badalona, en concret el 24 de maig farà un any.
Aquelles eleccions segurament han marcat un abans i un després en l’entretinguda vida política a la ciutat. Badalona destaca per un microclima polític amb les seves pròpies dinàmiques, molt sovint allunyades de les estadístiques, i per tant, incomparable amb qualsevol altra ciutat.
Garcia Albiol, que no el Partit Popular, va aconseguir més vots, més percentatge que l’any 2011, però també va aconseguir més incapacitat per pactar. Es va guanyar més enemics que amics, i de fet l’única opció que hagués tingut de pacte real era amb el regidor de Ciutadans, totalment insuficient.
Aquesta reflexió sobre la incapacitat d’arribar pactes és la que li manca fer al PP a Badalona, i és el fruït de governar quatre anys amb autoritarisme, tot i estar en minoria.
Ha passat un any, han passat els 100 dies de gràcia, i en paraules dels mateixos membres del govern “la gestió és lenta, i com a ciutadans veiem que va lent”. I és que malauradament la gestió d’un Ajuntament tan gran com el de Badalona és complexa, i la “nova política” no troba solucions a la realitat.
A aquesta situació li hem de sumar que el govern local és molt heterogeni (moltíssim) i a més a més que està en minoria. El fet que sigui heterogeni és irremeiable, però afegir lentitud per estar en minoria sembla un luxe difícil d’entendre.
A la ciutat de Barcelona el govern d’Ada Colau ja ha començat a teixir complicitats a la recerca de l’estabilitat i l’agilitat de l’administració. A Badalona sembla que continuem amb el microclima propi.
Com diu el poema de Martí i Pol: “Tot està per fer, i tot és possible”; Fem-ho bé que només resten tres anys de legislatura.
