La nostra cultura d’arrel cristiana va perdent, -de cimera europea en cimera europea, de partit de champions en partit de champions o de mirada al melic en mirada al melic-, el fil d’alguns conceptes que han estat la base de les nostres principals virtuts. Allò del bon samarità, – reconvertit en el principi de fraternitat a partir de la revolució francesa -, cada dia ens cau més lluny.
L’hegemonia del que s’ha anomenat homo economicus és total a Europa. I aquesta hegemonia ens ho està eclipsant tot. Ens endureix la pell i l’ànima.
Per això és vital que quan se’ns obre, massa de tant en tant, una finestra d’oportunitat en forma de vergonya pròpia, la mirem d’aprofitar. I la nostra finestra ara hi és. Es diu Idomeni.
Com que la tenim, i com que som nosaltres els qui hem de reaccionar i no cap altre, fem-ho. I fem-ho ja.
El nostre Ajuntament ha posat la bandera europea a mig pal. Està bé. Però hem de fer més coses, (i no s’hi val a pensar que la descomunal feina dels badalonins de Lesbos ja ens ha salvat la cara com a ciutat, ja ens han redimit a tots). Potser enlloc de deixar la bandera a mig pal, la nostra primera institució el que ha de fer és agafar-la i acomboiar-nos a tots, badalonins i badalonines, en pro d’una acció local que ens faci útils al món com a ciutat.
Aquests propers dies es mouran fitxes, naixeran iniciatives. Siguem actius, provem de deixar de relativitzar-ho tot i confessem la vergonya que sentim fent el pas d’aixecar la veu, fent el pas d’entendre que no podrem ser lliures, estar segurs ni viure tranquils si allà baix, a l’altra banda d’aquest mar – que veiem tan gran des del Pont del Petroli però que en realitat és tan petit -, la gent no és lliure, la gent no està segura, la gent no viu tranquil.la.
