Si no ho sabíeu, ara ja ho sabreu: un premi Nobel de Literatura va escriure sobre Badalona poc abans de morir. Què?, com us heu quedat? Ara que ja he fet pujar l’autoestima ciutadana, faré allò del soufflé i la baixaré una mica: va parlarne per un episodi desgraciat, va referir-se a una persona que creia de la nostra ciutat i en realitat no ho era i per més inri, no la va deixar gens bé. Us ho explicaré. A primers de 2009, en un forn de Lloreda, un passavolant, -sembla que francès-, va intentar robar una baguette. No era qüestió d’orgull nacional,, no, no ho era. Era una qüestió de gana, cal suposar. La dependenta de la fleca, però, es veu que tenia el seu geni i aquell dia va fer el que poques vegades passa en casos similars: intentar evitar el robatori. De fet, la senyora, ho va mig aconseguir. Després d’una trifulga enutjosa, plena de retrets i de paraules gruixudes en francès, després d’un estira i arronsa crispat, el pispa se’n va endur mitja mitja barra de pa. L’altra mitja es va quedar a l’establiment. Per aquelles coses del destí, la policia local era a prop del lloc dels fets i va procedir a la detenció del cleptòman panarra. A continuació ja us ho podeu imaginar: -us n’estalviaré els detalls -, la maquinària policial i judicial va fer la paperassa que corresponia i va passar-ho tot al fiscal, que com aquell qui res va redactar la petició de pena: un any i mig de presó pel francès. La premsa, naturalment, s’hi va fer sopes, el titular se’l va trobar fet: un any i mig de presó per mitja barra de pa. José Saramago, Nobel de Literatura el 1998, a primers de 2009 ja era molt gran. Vivia a les Canàries, on va morir el 2010. Suposo que era la inèrcia de tota una vida escriptora la que li feia encara anar omplint pàgines en un quadern, una mena de diari, (que més tard va publicar-se en forma de llibre). Total, que quan la notícia de l’incident de Lloreda va arribar a Lanzarote, va escriure un article deliciós. Fent paral. lelismes amb en Jean Valjean, protagonista d’Els Miserables de Victor Hugo, s’exclamava i es posava les mans al cap per la petició de pena formulada pel qui ell anomenava “el digní- simo fiscal de Badalona”, (en realitat, i aquí ve l’error que us deia, el fiscal era de Barcelona, perquè malgrat qued’entrada es va instruir a la nostra ciutat, el cas va passar al Jutjat Penal número 19 de Barcelona). Llegiu aquell article, si us vaga. Té un títol obvi: Pa. El trobareu, com tot a la vida, a internet. Si ho feu, si el llegiu, hi descobrireu una reflexió del nobel portugès que jo, que sempre escombro cap a casa, crec que ve com l’anell al dit al moment polític que vivim a Catalunya. Diu Saramago, adreçant-se al fiscal: “¿como osa pedir un año y medio de prisión para el mendigo que en Badalona intentó robar una “baguette”, y digo intentó porque sólo consiguió llevarse la mitad? ¿Cómo lo hace? ¿Será porque, en vez de un cerebro, tiene en su cráneo, como único mobiliario, un código? Acláremelo, por favor, para que comience a preparar mi defensa por si alguna vez me tengo que enfrentar a un ejemplar da su especie.” Sí, senyor Saramago, hi ha qui dins del crani a vegades només hi té un codi. I hi ha qui només hi té una constitució. I així estem. A la misèria intel.lectual, a la misèria democràtica.
