Som així, ens agrada celebrar efemèrides. Uns vint-i-cinc anys, un centenari… Són ocasions ideals per commemorar un naixement, una mort, la fundació d’una empresa o aquell campionat que va guanyar no sé quin equip. Posar la mirada actual en un punt llunyà del calendari i recordar ens provoca un punt de nostàlgia que té alguna cosa de pedagògic, d’interessant. Hi ha efemèrides, però, que són boiroses perquè no tenen una data precisa. No tenen un moment concret, exacte i definit i i això pot fer que ens passin per alt. Hi pensava l’altre dia veient estadístiques demogràfiques de la nostra ciutat. Dia amunt, dia avall, any amunt, any avall, hauríem d’estar celebrant ara els cinquanta anys del moment en que Badalona va créixer més en tota la seva història. Penseu que de 1960 a 1970 la ciutat va guanyar 70.000 habitants nous. Setanta mil! Sí, el baby boom va ajudar-hi, però com és conegut, la major part d’aquest creixement era fruit de l’arribada de persones d’arreu de la península, sobretot del sud. Cinquanta anys, doncs. I jo crec que ho hauríem de celebrar. Proposo una fórmula senzilla per fer-ho: que els protagonistes d’aquelles arribades ens expliquin el seu primer record a la nostra ciutat, aquell primer dia, aquell primer impacte. Una col·lecció de primers dies ens ajudaria a entendre el que era l’enyor, el que era la il·lusió, el que eren les dificultats. I ens ajudaria, de passada, a entendre el que a dia d’avui viuen altres nous badalonins, el seu enyor, la seva il·lusió, les seves dificultats. Un llibret podria recollir les històries més maques. Un dia un conegut m’explicava que la primera nit la va passar en una mena de pensió, crec que al carrer Sant Francesc, i que l’endemà al llevar-se va agafar la carretera i va arribar fins a Sant Adrià picant totes les portes d’empreses, tallers i magatzems buscant feina. Va acabar exhaust i no va triomfar. L’endemà va repetir la jugada, però sentit Mataró. I a can Torras Trias, -on hi ha l’oficina 0005 de La Caixa-, el van agafar. Divertit m’explicava que, d’haver-ho sabut, s’hagués pogut estalviar la caminada del dia anterior. Una pomarenca sé que va arribar, des de l’Estadi de Montjuic, on malvivia, al seu nou barri, marejada com una sopa. L’havien posat en un cotxe i el xofer no hi havia manera que trobés el carrer Centelles. Va fer més voltes que el vint-i-nou. N’hi ha tantes, d’històries, com persones les recordin! P.S. Si algú em vol fer arribar la seva, ho pot fer a [email protected].
