Dimarts al vespre vaig tenir ocasió de parlar, com a president d’Òmnium a Badalona i Barcelonès Nord a l’acte de record a la Muriel Casals. I vaig dir, més o menys, això:
La Muriel va agafar el llistó del compromís i del rigor i el va pujar fins dalt de tot. Va prendre la bandera del civisme, de l’educació i de l’escolta activa i va enlairar-la per damunt de tot i de tothom. Va entomar les actituds tancades, les posicions insultants i les raons de la força i va passar-les pel túrmix d’un somriure, d’una frase amable o de la coherència més contundent.
La Muriel va agafar una entitat amb un passat valent però testimonial i discret i va projectar-la cap al futur més lluminós, ambiciós i desacomplexat. Va prendre la resolució de treballar colze a colze amb tothom i va convertir-se en catedràtica del companyerisme, de l’eficiència, de la transversalitat i del pacte. Va entomar les discussions, els dubtes i les disputes i va transformar-se, ella i l’entitat que presidia, en aquell bluetack com li agradava dir, en aquell fil discret que tot ho enganxa, que tot ho cus.
La Muriel va agafar el somni antic i llarg d’un país lliure i ens el va anar fent real, poc a poc, dia a dia, davant dels nostres ulls. Va prendre nota del país plural, que batega en molts cors diferents i va teixir complicitats impossibles, acords impensables i pactes insospitats. Va entomar la responsabilitat i se la va carregar a l’esquena, fent veure que era lleugera, fent veure que no pesava.
La Muriel ho va fer. I ara, per sobre del dolor i de la tristesa immensa, ens toca seguir a nosaltres. A Badalona, a Santa Coloma i allà on convingui… Perquè és normal treballar per un futur millor, és normal que un país decideixi el seu futur, és normal voler un país normal. Gràcies Muriel.
