Acabo aquí aquest “Petit tractat de la Badalona que bull”. I ho faig fixant-me en dos combats que es lliuren en el dia a dia de la ciutat: un, el que sostenen el pragmatisme i l’idealisme dalt del ring municipal; l’altre, el que enfronta el rigor a la imprecisió, en el debat ciutadà.
La primera d’aquestes pugnes és rellevant i, de fet, indissociable del progrés de Badalona. La dirimeixen dues mirades quan es fixen en un objectiu de difícil assoliment. Els pragmàtics, conscients de les complicacions, situen el seu grau de satisfacció uns graons més avall de la fita perseguida, de manera que poden notar avenços i no renunciar a continuar, des del replà on s’hagin situat, a continuar pujant l’escala. L’altra mirada, que anomeno idealista encara que potser li escauria més una etiqueta tipus ‘tot o res’, apunta només a dalt de tot. Qualsevol altre objectiu que no sigui el més alt, és un fracàs.
Per entendre’ns, potser un exemple ens ajudarà. Ara caricaturitzaré, ja ho avanço, però, si parléssim de l’accessibilitat a Can Ruti, per exemple, uns dirien que hem d’incrementar freqüències de busos, que hem de posar part del pàrquing en règim de zona blava o que hem de millorar la comoditat dels usuaris de bus en l’itinerari que va de la parada al propi edifici hospitalari, mentre que els altres es farien abanderats de perllongar la línia de Metro des de Pompeu Fabra fins a Can Ruti.
No hi ha xoc de discursos, si ens hi fixem bé. Segur que els primers també aplaudirien que el Metro pugés fins allà dalt, però entenent-ho inviable de moment, treballen en el mentrestant. Segur que els segons ja entenen que de mica en mica s’omple la pica, però no volen oblidar l’objectiu final. El xoc només es produeix quan l’estratègia es converteix en bandera. Aleshores uns venen qualsevol nimiesa com qui sap què i, de facto, no avancen i els altres s’emboliquen en un ara o mai estèril i, de facto, tampoc avancen.
La segona pugna fa por.
És la pugna entre el rigor, la reflexió i la recerca de la coherència, per un costat i l’oportunisme, la frase fàcil, el ‘joc ras i patada al cap’ i el ‘fot-li que és de Reus’. Seria allò típic que algú fa una proposta, – després que un grup de tècnics i experts l’hagi elaborat, l’hagi treballat, amb dades, analitzant pros i contres i tot el que vulgueu -, i l’altre la menysté amb vehemència perquè un dels tècnics assessors que ha participat en la seva elaboració un dia va aparcar sense tiquet a la zona blava, per dir-ho exageradament, i al final, amb ajuda massa sovint de la premsa, acabem parlant del ditxós tiquet de la zona blava i ens oblidem de la proposta.
És un signe dels nostres temps, si mirem arreu del món. Però té també dinàmica local, expressada en discursos al Ple, en debats de ciutat, en grups a les xarxes socials o en comportaments individuals que passem massa sovint per alt, atorgant innocentment, a l’exabrupte, la categoria de ximpleria o de boutade.
Naturalment que sí: la imprecisió, la superficialitat, la demagògia, acaba essent tan temptadora que hi caiem uns i altres alguna que altra vegada. El drama neix en el moment en què un hi cau i s’hi troba tan bé que s’hi instal.la. Hem de treballar per evitar que això passi, perquè ja n’hem tingut algun tast i, sincerament, fa poca gràcia.
