Aquest dimarts a la tarda la Plaça de la Vila estava plena com un ou. Com cada darrer dimarts de mes hi havia sessió plenària a la Casa Gran. I com quasi cada darrer dimarts de mes col•lectius diversos aprofitaven la reunió periòdica dels polítics locals, (i l’impacte mediàtic que li va associat, naturalment), per fer-se sentir.
No vull entrar a valorar les legítimes protestes que uns i altres formulaven a la plaça. Eren protestes de caire molt diferent unes i altres i cadascuna mereixeria un anàlisi propi. En canvi sí que m’interessa subratllar una altra cosa: hi ha alguns polítics locals que semblen associar la seva sort, els seus mèrits, els seus èxits, (i ves a saber si la seva subsistència), al nombre de manifestacions que es convoquen davant l’Ajuntament el dia de Ple. Uns dies abans ja xalen explicant-ho aquí i allà, a la ràdio i a les xarxes, del dret i del revés.
Estic parlant dels polítics de l’oposició, naturalment. Ep, de la d’ara i de la de fa un parell d’anys, per entendre’ns. El que apunto no té relació amb un color polític concret, no té relació amb cap mandat en especial. Va lligat al com es fan, en massa ocasions, les polítiques opositores. Va lligat a l’exercici intrèpid de fer de contrapès al govern, que no es pot limitar a disfressar-se de barrufet rondinaire, sinó que dóna per molt més.
Ja he dit que amb això de les manifestacions a la Plaça sembla que s’ho passi pipa. I el més curiós és que algunes reivindicacions presents, ja existien quan qui ara les escampa i les proclama als quatre vents, les escoltava des del govern. Llavors mirava de minimitzar-les, si és que no les menystenia ostentosament.
Un altre mecanisme que tenen, aquest tipus de polítics, de sadollar la seva set opositora, és el de malejar les sol•licituds de paraules al Ple. Sabeu que qualsevol ciutadà pot demanar fer ús d’un torn de paraula al finalitzar la sessió oficial. La seva petició ha de complir certs requisits però, vaja, ha existit normalment màniga bastant ample per atendre-les. A cap alcalde li agrada passar per autoritari!. Això sí, el número de peticions està restringit. Hi ha un sistema de numerus clausus, que evita que els plens s’allarguin i s’allarguin.
Jo no sé ara, però durant un temps hi havia regidors de l’oposició especialitzats en aconseguir que “els seus” candidats a aconseguir l’ús de la paraula fossin els primers en entrar la corresponent instància al Registre de l’Ajuntament. Tenien muntada una mena de gestoria cada tarda dels dijous anteriors a un Ple, perquè era quan s’obria el període de peticions que calia registrar a les oficines d’El Viver i el sistema era, (és?), com diu aquell, el primer que arriba, el primer que seu. El govern, que ja ho sabia, col•locava en ocasions algun dels seus a la fila de demanar paraules, generalment per temes intranscedents o gens polèmics i així reduïa les possibilitats dels altres d’aconseguir l’ús de la paraula. La competència era tal que hi hagué algun habitual que ja demanava tanda a mig matí al guàrdia urbà de la porta i es quedava a dinar allà, al pedrís que hi ha sota el porxo de l’edifici, vetllant pels seus interessos.
No, fer oposició no ha de ser només animar les protestes indiscriminadament, acríticament. Això ho sap fer tothom, (sobretot si es tenen pocs escrúpols). Una oposició responsable no pot apuntar-se a totes les protestes antigovernamentals de forma automàtica i acrítica, deixant-se arrossegar pel desig de desgastar i prou. Pot ser divertit, i pot fer pujar l’autoestima a segons qui, fins i tot, però, com a ciutat, i coneixent la llei del pèndol de la política, (avui uns, demà uns altres), ens pot acabar deixant lligats de peus i mans en temes que, objectivament, potser no s’aguanten per enlloc o que tenen un suport migradíssim que els altaveus interessats amplifiquen i exageren.
