S’ha posat de moda, per part del PP, comparar el nostre país, arrel del procés sobiranista, amb Veneçuela. L’ínclit exalcalde, amb aquella cara de solemnitat que sol posar a l’hora de llançar frases buides, també s’ha apuntat a la moda veneçolana.
Jo en sé res de Veneçuela, quasi. Però res justifica aquella comparativa, a parer meu. Només la falta d’arguments.
Però ja que hi som, us explicaré una història que, fa prop de 200 anys, tingué lloc a Veneçuela i que té regust badaloní.
El 1817, les missions dels caputxins a la Guaiana veneçolana estaven en ple funcionament. Els missioners catalans havien arribat tard a les amèriques, i als caputxins se’ls va un territory selvàtic i encara inhòspit, -des del punt de vista nostre, naturalment-, com era la Guaiana.
No sóc capaç d’imaginar-me els motius que devien marcar la presa de decisió d’un jove badaloní per anar-se’n a evangelitzar pobles indígenes en les condicions que ho feien aleshores els caputxins. Però el cas és que Fra Jeroni, un badaloní nascut a finals del s.XVIII, s’hi va apuntar. La fe, naturalment, el devia moure. La fe i el sentit de pertinença al seu orde religiós. Però segur que també l’esperit d’aventura, per força, pesava. I fugir d’un escenari violent, tens i arriscat com el de casa nostra durant els anys en què l’antic règim moria i la Guerra del Francès assolava la terra, també.
El cas és que Fra Jeroni, badaloní, a principis de 1817, era al mig de la selva, encarregat de la Missió de Sant Bonaventura de Guri, on hi vivien més de set-cents indis guaiques i caribes. Concretament, segons apuntava el secretari dels caputxins a la zona del Caroní, després de la seva última visita, havia comptat 758 indígenes.
Si mireu llibres d’història veureu de seguida que aquells anys eren els anys de la guerra entre patriotes i reialistes en aquella zona, de la guerra de la independència. Bolívar i el seu exèrcit, lluitaven per aconseguir la independència d’un estat espanyol que els hi queia lluny i els expremia recursos sense massa contemplacions, sense massa contraprestacions, (no sé de què em sona tot això).
Els caputxins, que tenien una trentena de missions a la zona de la Guaiana, malgrat ser clarament reialistes, feien la seva i no intervenien a la contesa bèl.lica. Es dedicaven, amb un èxit indiscutit, a fer funcionar les missions amb visió protoempresarial i a fer estudis de tot ordre, també lingüistics. L’agricultura, la ramaderia, petites i incipients indústries omplien el temps dels indígenes. Això i el catecisme.
L’avanç constant de les tropes patriotes de Bolívar va portar-los a primers de 1817 fins a la zona per on s’escampaven les missions dels caputxins catalans. Veient que els religiosos no estaven del seu costat van decidir desactivar-los i se’ls van endur tots detinguts, en principi per retornar-los cap a la península. Però ja se sap, una guerra és una guerra, una selva és una selva i tot plegat es va complicar. De la trentena que en portaven, 14 se’ls hi van morir pel camí, ves a saber com. Els altres 20, amb Fra Jeroni entre ells i també un infermer de Tiana, Fra Marià, van quedar confinats a Caruachi, a tocar del riu Caroní.
No va tenir sort en Jeroni. Al final ell i els altres van acabar martiritzats, a cops de llança i matxet, i fets trossets van baixar riu avall. Bolívar, com passa habitualment en aquests casos, va treure’s les puces de sobre i va acusar un dels seus generals de la salvatjada.
A tot això els indígenes de Fra Jeroni, els que vivien a Sant Bonaventura de Guri, se’n van tornar a la selva, a fer la seva vida d’abans, vigilant, això sí, d’escapar del Libertador que volia allistar-los al seu exèrcit.
