Sempre hi ha un debat encès al voltant del paradigma de la seguretat. En el seu nom s’implementen polítiques públiques adreçades a substanciar el sentit i la finalitat de la pena o la sanció, entesa com el medi idoni per restaurar l’equilibri quebrat pel comportament antisocial; la prevenció general, la prevenció especial, el retribucionisme o la reparació són les aproximacions teòriques des de les que s’aborden (no ho oblidem) les diverses manifestacions (graduables en intensitat) del Ius Puniendi de l’Estat.
El nou govern de la ciutat de Badalona ha expressat la seva voluntat de modificar tant les ordenances municipals, el règim de sancions i fins i tot, la pauta relacional de la força pública amb els responsables de les eventuals tensions inherents a la vida en comunitat.
Mirin. Una de les característiques de les societats contemporànies és que les preferències i les expectatives dels seus membres tendeixen a desagregar-se; i una de les seves conseqüències és els vincles socials es relaxen com a conseqüència de la despersonalització, l’alienació i l’anonimat que proporciona la vida urbana i la mobilitat poblacional.
Una altra de les característiques de les societats contemporànies és que les taxes de delinqüència han anat creixent a la mateixa velocitat que creixia el nivell de vida (relatiu i absolut) d’aquestes societats. Aquesta és una evidència que trenca la il·lusòria correlació entre les variables “pobresa” i “delinqüència”. De fet, el major nombre de denúncies interposades, o les dades reflexades en qualsevol enquesta de delinqüència autorevelada mostren la incidència, en el total de la delinqüència registrada, del delicte patrimonial de naturalesa instrumental. El major nombre de béns jurídics susceptibles de ser vulnerats, conseqüència directa de l’augment del nivell de vida de la societat estudiada, ha suposat un augment paral·lel de la delinqüència.
Una teoria criminològica explica aquesta paradoxa; la teoria de les activitats rutinàries conclou que l’estil de vida de les societats contemporànies és un poderós incentiu per la comissió de delictes. Aquesta teoria es centra sobre la confluència de les variables Motivació (del delinqüent), Oportunitat (bé jurídic desitjable i assolible) i Absència de guardians (la gent passa moltes hores fora de casa seva, o la presència policial és escassa).
I una de les estratègies més exitoses a l’hora de prevenir la comissió de delictes és l’anomenada prevenció situacional. La prevenció situacional focalitza els seus esforços en canviar els espais físics, no el comportament de les persones.
M’explico. Una ciutat com Badalona té una trama urbana molt gran. I una força policial, preventiva o reactivament, té limitacions pel que fa al seu nombre d’efectius. La millor manera d’optimitzar els recursos i reduïr la comissió d’il·lícits és identificar els espais geogràfics de la ciutat més problemàtics (coneguts com Hotspots), o el que és el mateix, aquells on es concentra d’una manera desproporcionada l’activitat delictiva o antisocial.
Els Hotspots solen tenir alguns comuns denominadors; són espais on proliferen els nòduls d’activitat econòmica i l’afluència massiva de persones (centres comercials oberts o tancats, estacions de tren i metro,etc…), o zones generadores d’activitat delictiva (tràfic de drogues, baralles,etc…).
Si posséssim sobre un plànol físic el nombre de delictes denunciats a la nostra ciutat, de seguida observariem un patró com el descrit. I d’acord a la prevenció situacional, podriem inclús projectar una estratègia preventiva molt eficaç sobre d’altres zones de la ciutat, que es corresponen amb la residència d’un nombre molt significatiu de responsables dels mateixos.
Torno a explicar-me. Un potencial delinqüent és un ésser racional que té com a finalitat maximitzar els rèdits de la seva activitat. Si aquesta és de baixa intensitat (com sol ser), els desplaçaments físics fins la zona de comissió ( el que es coneix com journey to crime) seràn curts. Amb la finalitat de no ser reconegut, el potencial delinqüent no perpetrarà la seva activitat molt aprop de la seva residència. Deixa, per tant, una zona neutra (buffer zone) on no genera activitat delictiva.
Si tenim en compte que un nombre molt significatiu de delictes o activitats antisocials tenen com a protagonistes a persones joves (que no solen tenir mitjà propi de transport, o amb un mapa cognitivo-espacial encara molt limitat), es pot concloure, amb relatius graus de fiabilitat i certesa, que els nòduls d’activitat no delictiva, i de residència dels infractors es situen en un radi d’entre 1,5 i 2 kilòmetres dels esmentats Hotspots.
Zones de residència on poden implementar-se accions adreçades a la inocuïtat selectiva d’aquests potencials infractors, consistents en la reducció dels factors de risc (fracàs escolar, degradació urbana, marginalitat, desintegració dels llaços socials) i potenciar els factors de protecció (activitats prosocials tutelades, implicació de la comunitat veïnal i educativa, foment i vinculació amb els valors estàndard absoluts de la societat de referència).
Aquesta seria una proposta de política de seguretat ciutadana basada en fets, i no en opinions. Política de seguretat que sens dubte, trascendeix en els seus objectius i finalitats a les implícites a una força policial. Els nous responsables polítics, però, haurien de recordar que la principal funció d’una força policial és el de garantitzar la seguretat ciutadana sense cap altre límit que el que imposa al proporcionalitat als fets i el nostre sistema de garanties. I ho dic perquè en la seva recerca d’una fórmula màgica que permeti harmonitzar la seva cosmogonia amb les finalitats de qualsevol política de seguretat he cregut percebre molta aversió a recolzar obertament la molta i molt bona feina realitzada fins ara.
