Una vegada més ens tornem a trobar immersos en una campanya electoral. Amb el del proper 27-S, seran els tercers comicis autonòmics en cinc anys. En aquest temps ha passat de tot. Per resumir-ho, podem concloure que el Sr. Mas ostenta, per mèrits propis, el dubtós honor de ser el pitjor President que ha tingut la Generalitat.
Ho tenia difícil, atès que entre mediocres declarats i presumptes corruptes, era complicat destacar pel dolent. Però ho ha aconseguit. L’evidència de la inconcebible ineptitut és irrefutable. A Catalunya, però, d’un temps ençà, anem malament de memòria. I existeix un substrat de conciutadans èticament anestesiats amb els efluvis d’un wingardium leviosa anomenat independència.
Una paraula taumatúrgica amb la qual la tropa de sempre vol assegurar-se estructures d’estat (i immunitat) prometent als seus votants una Arcàdia Felix ( o era una Itaca?) d’on manarà la llet i la mel. I gelat de postre cada dia.
Mirin: els partidaris del secessionisme farien bé en reflexionar una mica; de moment, tot aquest moviment només ha provocat la fractura i defunció de CiU, la fagocitació d’ERC, l’ ANC, Omnium i algun altre espabilat a la recerca de càrrec en aquest Moloch anomenat “Junts pel Sí”.
Quan la dreta, l’esquerra i els autoerigits representants de la societat civil sacrifiquen allò que els identifica com a tals (és a dir, el fet de ser membres d’una societat plural i diversa) a la pura aritmètica parlamentària, hi ha quelcom pervers en la causa que els uneix.
Farien bé en revisar la seva adhesió a una causa que exigeix uniformitat. Farien bé en revisar la seva adhesió a una causa que projecta la falsa percepció d’unanimitat d’una societat basada en el temor d’una part d’aquesta societat a mostrar dissidència. Una part que tem demostrar la seva dissidència per la pressió d’un entorn que per la seva omnipresència a l’espai públic, als mitjans de comunicació i a les institucions, impressiona i intimida.
Farien bé en recordar que quan tothom pensa el mateix hi ha algú que no està pensant. I farien bé en reflexionar críticament sobre aquestes afirmacions abans de rebutjar-les sense més.
No brandaré, en defensa de la meva opinió, cap dels arguments que els partidaris de seguir junts hem fet servir. No reiteraré l’evidència que, amb la Llei a la mà, n’hi ha que tenim raó, i n’hi ha que no. No atribuiré la condició de “majoria silenciosa” a aquest 25-30% de l’electorat que, inclús amb la que està caient, probablement seguirà sense anar a votar, per més que pensi que els secessionisme ja està mobilitzat al 110%.
Ja no diré que em sembla molt malament que el vot d’un elector de Lleida o Girona, per exemple, valgui com a dos o tres vots electors barcelonins. Crec que tot això ja és sabut. O que ho hauria de ser. Considero que les posicions entre uns i altres ja no són conciliables.
Però sí que diré una cosa. Una de les funcions del sistema democràtic és garantir el pluralisme polític, la diversitat mateixa de la societat representada en escons a un Parlament. Les societats no són monolítiques. Precisament per aquest motiu els vehicles que expressen la diversitat de la societat en els seus parlaments es diuen “partits”. Partits que el secessionisme ha sacrificat per intentar guanyar les eleccions. Un sacrifici en nom d’una identitat que a mi no em porta records de quelcom viscut. Però sí de coses sobre les quals he llegit (i reflexionat) molt.
Jo no sé què passarà el 27-S. Però sé que una de les conseqüències del resultat serà una societat polaritzada el dia després.
