Vagi per davant que tinc com 130.000 motius per estar disgustat amb el resultat de les passades eleccions autonòmiques; l’explicació de cadascun d’aquests motius hauria de servir per reflexionar (de portes endins, però escoltant, si pot ser) sobre què s’ha fet malament, o què no s’ha fet. Accepto la meva part de responsabilitat en el fracàs (que com és proporcional al mateix, tendeix a zero). I invoco les paraules d’un expresident defenestrat (l’avui no toca) per canviar de tema i explicar-lis un parell de coses en relació a les interpretacions (totes interessades, ni ho dubtin) de qui ha guanyat. Del com i del perquè.
En alguna ocasió he esmentat en aquesta mateixa columna el problema de les circumscripcions electorals, els desequilibris que comporta, i la seva escassa utilitat per representar acuradament la funció d’utilitat que l’elector dóna a les diferents forces polítiques en unes eleccions. Això es deu a que cada circumscripció tria un nombre tancat de representants; els vots de les formacions que no assoleixen representació dins de la circumscripció es perden, i no es sumen a la resta de vots assolits a d’altres circumscripcions per la mateixa formació. Això explica que formacions polítiques molt minoritàries (dins d’un determinat context) assoleixin una representació en escons que no és proporcional al seu veritable pes polític. I a l’inrevés. Poso com a exemple el Congrés dels diputats, on UPYD, amb 1.140.000 vots, té 5 escons. Mentre que el PNB, amb poc més de 300.000, té els mateixos.
Això també passa perquè la circumscripció electoral (província) sol tenir assignats un mínim d’escons per ser, això mateix, circumscripció electoral. La qual cosa beneficia el pes dels territoris en contra del pes de la població. I passa també, perquè en nom del equilibri territorial, s’ha arribat a l’extrem que a l’hora de votar, el pes específic de cada vot a les circumscripcions poc poblades val molt més que el de les circumscripcions més poblades. La qual cosa explica que el vot d’un lleidatà valgui, en el Parlament de Catalunya,a les darreres elecions del 27-S, el mateix que el de 2,3 barcelonins.
Per explicar-lis una mica millor còm s’han guanyat aquestes eleccions, els hi proposo traslladar el model de circumscripció provincial als districtes badalonins. Assignar-lis un nombre determinat de regidors en funció de ser circumscripció. I repartir la resta dels regidors a triar en funció de la població dels mateixos. I perquè s’assembli una mica al que passa a les elecions autonòmiques, beneficiaré una mica als districtes amb pocs electors. Tirarem de llei d’hondt i ja veuran com canvia la pel·lícula.
El Ple de l’Ajuntament de badalona tria 27 regidors. La ciutat està dividida en 6 districtes administratius. A cada districte li assignem 2 regidors a escollir. Els 15 restants es repartiran pels sis districtes, a raó de 1 per cada 10.000 electors. Els dos districtes menys poblats gaudiran, en nom de l’equilibri territorial, d’un regidor més del que estrictament els hi toca. Els vots obtinguts per les formacions a les passades eleccions municipals a Badalona es repartiran entre els districtes. Els vots de les formacions que no assoleixin representació a un districte es perden.
El Districte 1 té un cens de 29.000 electors. Tria 5 regidors (2 per districte i 3 per població); amb els resultats electorals assolits per les diferents formacions, ERC obté 2 escons. CIU,1. GUAYEM,1. I el PP, 1.
El Districte 2 té un cens de 34.000 electors. Tria 5 regidors. (2 per districte i 3 per població); fent de nou la operació anterior, el PP obté 3 regidors. GUANYEM,1. I el PSC,1.
El Districte 3 té un cens de 21.000 electors. Tria 4 regidors (2 per districte, i 2 per població); el resultat obtingut per les forces polítiques a les municipals donaria el resultat següent; 2 regidors pel PP. 1 per GUANYEM. I 1 pel PSC.
El Districte 4 té un cens de 42.000 electors. Tria 6 regidors (2 per districte, i 4 per població); el repartiment d’escons segons el resultat electoral seria el següent; 4 regidors pel PP. 1 per GUANYEM. 1 pel PSC.
El Districte 5 té 16.000 electors. Triaria 3 regidors; però al ser un dels dos districtes menys poblats, el beneficiem amb poder triar un regidor més del que composen el Ple de la ciutat. El pes específic d’un votant del Districte 5 és, doncs, substancialment superior al d’un del Districte 4. El que passa a les eleccions autonòmiques entre els vots de Lleida respecte a Barcelona. El resultat de les municipals dóna que el PP obté 2 regidors. GUANYEM n’obté 1. I el PSC 1.
El Districte 6 té 8.000 electors. Triaria 2 regidors, atès que el seu cens no assoleix els 10.000 electors exigibles per poder triar un regidor representant de la població del territori. Invoquem el reequilibri territorial per assignar-li un regidor més. I donar-li més pes específic al vot d’un elector del Districte 6 al de un elector, posem per cas, del Districte 2. El resultat electoral de les municipals per triar tres regidors ens dóna que 2 són pel PP, i 1 pel PSC.
Comptem? Amb aquesta manera d’assignar escons per circumscripció, el Ple de l’Ajuntament de Badalona estaria format, a dia d’avui, per 14 regidors del PP. Per 5 de GUANYEM. Per 5 del PSC. Per 2 d’ERC. I per 1 de CIU. ICV-EUIA i C’S no assoleixen representació.
Les dades emprades per fer aquesta simulació són les que consten a la plana web de l’Ajuntament de Badalona. Qualsevol simulador de la llei d’hondt els hi servirà per fer aquest exercici.
Espero que concloguin que a unes eleccions tant important és el resultat assolit com la manera en que s’assignen escons a una assemblea d’electes. Si la circumscripció electoral no és única, els escons s’assignen amb una pauta que desdibuixa la veritable força de les formacions polítiques. Tinguin això en compte (qui ho hagi de tenir) a l’hora de calibrar l’abast d’una victòria electoral.
