Em sento afortunat per escriure-lis aquest article. Vull que sàpiguen que aquest espai d’opinió està molt cotitzat. Hi han autèntiques punyalades per apropiar-se’l. I ja saben que les punyalades que més dolen són les que et donen per l’esquena.
Fins aqui la vendetta. Repassant els episodis més rellevants de la política nacional i autonòmica, el període que va des de la nit del 20-D fins al Niet de les CUP a la investidura de Mas conforma un mosaic d’opcions que van des de les francament dolentes fins a les simplement horroroses; unes noves eleccions (autonòmiques o generals) podrien tenir un efecte de concentració del vot útil al voltant de les opcions majoritàires, en línia amb el que passa a la segona volta d’altres sistemes electorals.
Però també podria passar que les formacions polítiques que participéssin a les eleccions fóssin unes altres; ara mateix, no queda clar si JxSI implosionarà, de la mateixa manera que no queda clar si les forces constitucionalistes del Parlament de Catalunya seràn capaces de fer convergir esforços al voltant d’una única candidatura. No queda clar si l’elector variarà el sentit del seu vot, es desmobilitzarà, o pel contrari, farà inviable la governabilitat amb el seu vot. Ja veurem. Ni m’agraden els escenaris políticament polaritzats (més que res, pel que signifiquen) ni la possibilitat, no ja de caure, sinó d’estar dins d’un “bucle” d’ingovernabilitat: Recordin que em votat ja no sé quàntes vegades en cinc anys.
A nivell nacional, es perfilen, bàsicament, dues opcions; la primera és una mena de GrosseKoalition que inclogui al PP, PSOE i C’S; que asseguri una majoria parlamentària amplíssima per poder implementar tots aquells acords i compromisos amb els que l’agenda econòmica condiciona la política.
Una opció que aritmèticament és possible, i que ideològicament, és viable; el centredreta, el centresquerra i el centre formant una gran coalició de concentració nacional. Paraules que a nivell personal em suggereixen una gravetat i excepcionalitat de la situació que va més enllà dels problemes que tingui un candidat per ser investit.
Aquesta opció, sent potser la menys dolenta, està lluny de ser perfecta; d’una banda, deixa a l’oposició a una única força ascendent amb capacitat real de capitalitzar tot el descontent que la implementació de l’acció de govern d’una gran coalició sembla suggerir; d’una altra banda, la política espanyola destaca per la seva tendència a la polarització, d’on es pot concloure que la primera víctima d’aquest escenari seria el prometedor plançó que C’S significa pel centre polític espanyol. I finalment, significa clavar els primers claus del taüt del PSOE i el PP; haver estat trenta anys demonitzant l’adversari per abraçar-se de sobte evoca les aliances del SOCANG a 1984. Per qui l’hagi llegit, és clar.
L’altra opció és repetir les eleccions, amb l’expectativa (dels dos grans partits) de fagocitar, amb el mantra del vot útil, les formacions emergents que no han acabat de donar el sorpasso per les peculiaritats del sistema electoral espanyol. Una possibilitat certa, però basada en una suposició un pèl ingènua; el 20-D va posar de manifest que els grans partits poden sagnar. Una nova convocatòria electoral podria certificar la defunció d’un dels dos. No ho dic jo. Ho diu la tendència i la participació. Feliç any nou.
