130 milions d’euros costaran unes noves eleccions al Congrés i al Senat espanyol. 7 mesos després que els electors expresséssim la nostra voluntat ni PP, ni PSOE, ni PODEM, ni Ciudadanos han estat capaços de pactar per formar govern. Això és greu, fins i tot irresponsable, en un país amb un perpetu problema d’atur, per sobre del 20%, i un dramàtic atur juvenil, del 45,5%.
De fet, numèricament s’ha pogut conformar un govern d’esquerres valent amb la diversitat de l’Estat, que afrontés els reptes que una Espanya moderna i europea ha d’encarar. Però davant del desafiament, el PSOE va decidir pactar amb Ciudadanos sabent que no obtindrien la majoria al Congrés, com així ha estat. Això des de Catalunya sobta, perquè com deia Iceta, primer secretari del PSC: “Ciudadanos es percep com una força política basada en un anticatalanisme primari”.
Suposo que durant aquesta “nova” campanya electoral tornaran a sortir conceptes com referèndum, federalisme, reformes, canvi,… que després d’aquests 7 mesos us sonaran, com a mi, a conceptes totalment buits de contingut. I és que el deambular de la política espanyola sense projecte contrasta amb la il·lusió de la construcció d’una República Catalana liderada des de l’esquerra per assolir un futur més pròsper.
Hem de tornar a confiar els nostres vots als partits que han bloquejat el país? Hem de tornar a creure que el PSOE farà un canvi, quan ha desaprofitat una oportunitat difícil però valenta? Quin federalisme pot establir el PSOE de la mà de Ciudadanos? Amb qui pot PODEM pactar un referèndum a Catalunya? Amb el PP? Amb el PSOE? Amb Ciudadanos?
Els polítics espanyols han volgut refermar l’afirmació de Valle-Inclán: “El sentit tràgic de la vida espanyola només pot oferir-se amb una estètica sistemàticament deformada”. I en això no han fallat.
