Dissabte 11 de juny una dona ha estat assassinada als 40 anys d’edat, a casa seva, pressumptament en mans de la seva parella home, de 62 anys, a Badalona. La mateixa setmana, una parella de lesbianes de la nostra ciutat pateixen una agressió homòfoba, alhora que a Orlando, EEUU, són assassinades 50 persones en una massacre homòfoba sense precedents.
Un cop més, les assassinades molesten, afecten, ens escandalitzen. Són números que creixen i que ens posen la pell de gallina quan surten a les notícies. Però no són els feminicidis les úniques formes de violència exercides sobre les dones.
Cada dia les seves expressiones més subtils, més normalitzades, més acceptades socialment, són dutes a terme amb total llibertat. Amb la por a caminar soles de nit, amb l’assetjament, tractant les dones com objectes del mobiliari urbà sobre el qual està permès opinar i, fins i tot, tocar. Amb totes aquelles accions que, tant en espais polítics, com privats, com públics, desqualifiquen, menystenen, ridiculitzen i infatilitzen a totes les dones del nostre entorn.
Així que, malauradament, cal que fem un memorial i tornem a repetir que no volem que ens prenguin a cap més persona pel seu gènere o orientació sexual; i cal, un altre cop, que fem memòria de les 42 dones que el passat 2015 van ser assassinades als Països Catalans, dones que volíem vives però ens han pres. Recordem aquestes assassinades que ens han arrabassat, però recordem-les cada dia, quan s’objectivi a una dona, quan es dubti de la seva opinió, quan se la ridiculitzi o jutgi pel seu aspecte físic o la seva vida sexual.
Recordem-les, també, quan prenguem decisions polítiques a la nostra ciutat, quan construïm la Badalona de totes les persones i quan teixim la República Catalana. Recordem-les per ser capaços de posar la vida al centre del debat polític, recordem-les per no silenciar mai més les seves veus, recordem-les perquè tenim la responsabilitat humana i històrica d’aconseguir una terra lliure de dones lliures.
