Dilluns al teatre Zorrilla els textos de Montserrat Roig em van convidar a compartir les inquietuds d’aquesta escriptora d’esquerres, catalanista i feminista, 25 anys després de la seva mort: Com viure en una societat que no t’agrada, però de la que inevitablement formes part? Com aconseguir una nova identitat humana com a dona, i aconseguir juntament amb els homes, la categoria nova i superior de ser persona? Dones com ella m’inspiren el sentit crític, i dones com Nadia Ghulam em fan entendre que les persones som capaces de qualsevol cosa. Fa uns dies al teatre Principal ens va donar una lliçó d’optimisme amb una història tenyida de guerra i opressió a l’Afganistan. Però exemples de supervivència també en tenim més a prop. Aquell dia l’eurodiputat d’ICV, Ernest Urtasun, denunciava com Europa abandona els drets humans. Explicava que a les dones refugiades no només no se’ls ofereix seguretat, sinó que pateixen abusos de tot tipus en el nostre territori amb la total impunitat dels seus agressors. Mentre ONGs, com Proactiva Open Arms, salven vides a les costes gregues, la gent que fuig de la guerra topa amb la vergonyosa operació europea de deportacions amb Turquia, demostrant-nos que la categoria de “persona” a Europa no existeix. Aquests testimonis ens donen força, i s’hi afegeixen altres, com la líder hondurenya, indígena lenca, també feminista, activista en defensa del medi ambient, Berta Càceres, assassinada aquest 3 de març. Sense oblidar-ne d’anteriors com la badalonina Carme Claramunt, afusellada pel franquisme, …i un no acabar! Perquè, com deia Montserrat Roig, “Si hi ha un acte d’amor, aquest és la memòria”.
