Catalunya en Comú està formada per una pluralitat de forces polítiques i persones a títol individual que representem diferents sensibilitats davant el dret a decidir. Som federalistes, independentistes, confederalistes, però totes defensem el dret a l’autodeterminació de Catalunya. Justament pel fet de no tenir una posició única a favor del “sí” o del “no” a la independència, i perquè moltes de nosaltres preferiríem una tercera opció, gens ambigua però sí diferent a una pregunta binària, el nostre espai polític no té un interès especial en un resultat o un altre del referèndum. Ens agrada tant governar la pluralitat com compartir-la en el nostre espai. Per això la nostra prioritat és treballar per un país cohesionat, on aquesta gran majoria pel dret a decidir es senti cridada a participar en un referèndum convocat amb plenes garanties democràtiques. I això significa comptar amb un cens clar, contrastable i esmenable, amb seguretat jurídica dels funcionaris, amb un debat on els mitjans de comunicació públics siguin neutrals i, en resum, convocat amb les recomanacions de la Comissió de Venècia. A dia d’avui no sembla que cap d’aquestes condicions es compleixi a l’anunci de l’1 d’octubre. Ni tan sols el govern de la Generalitat ha marcat una participació mínima per considerar vinculant el resultat. Tot plegat, després d’una cadena de promeses on els mateixos partits que ara promouen l’1O ens havien convocat el 9N de 2014 a la Consulta que desencallaria el dret a decidir; el 27S pel vot de la nostra vida en unes eleccions plebiscitàries; amb el compromís posterior del govern català d’assolir la independència amb 18 mesos, tot tancant el “procés” votant en referèndum la nova Constitució Catalana… Però això queda enrere. Ara tornen a la pantalla del referèndum i el prometen per l’1 d’octubre. El faran possible sense un acord d’àmplies majories al país, i sense reconeixement internacional? Amb tot l’exposat, em sembla més que raonable dubtar-ho, i fins i tot qüestionar-ho. Però això no treu el més important: qui està posant tots els esforços perquè aquest referèndum no sigui possible és el govern de l’estat. La responsabilitat del bloqueig recau fortament sobre les espatlles del Partit Popular. Per això, passi el que passi, volem unir esforços perquè Catalunya pugui decidir el seu futur com a país, i ho hem d’aconseguir teixint majories socials, sabent que no hi ha solucions màgiques.
