“Callem massa i sovint, quan ja esclatem, és tard i hi ha coses que es trenquen i no es poden arreglar”
Aquesta setmana ha sortit al carrer el primer llibre de la periodista badalonina, Mercè Roura. El llibre porta per nom “Amo la imprudencia de mis palabras” (Zumaque, 2015) i va néixer gràcies al seu bloc on Roura té milers de seguidors. En unes 300 pàgines, la periodista decideix despullar-se, paraula a paraula. Des del TOT hem parlat amb Roura sobre el seu bloc i el seu llibre, que ja podreu comprar als punts de venda habituals.
D’entrada, tot plegat va començar per un bloc que escrius fa temps i que porta per nom “La rebelión de las palabras”…que hi trobem trobar al bloc?
El bloc va començar com una aventura indefinida… Volia explicar alguna cosa i no sabia què. En plena crisi, tot estava donant la volta i remogut. I com que no volia parlar de política per no opinar, vaig decidir parlar de tot allò que ens afecta com a persones. Petites reflexions sobre el dia a dia, sentiments, emocions meves i d’altres persones que parlaven amb mi del que sentien… El que tenia clar era que ho volia fer de manera honesta i sense embuts.
Al bloc dius que et despulles esperitualment…creus que les persones s’amaguen i no són el que realment són?
Tenim molta por a ser nosaltres mateixos. Al món on vivim es paga caríssima la diferència i és una llàstima perquè el que ens fa diferents ens fa especials. Sovint vivim vides que no volem perquè ens espanta portar la contrària i mostrar el nostre potencial, perquè tenim por de la crítica i de la nostra “raresa”. El poeta francès , René Char, demanava que “desenvolupéssim la nostra legítima raresa” per trencar amb un món d’uniformitat. Tots venim del mateix, som molt iguals, però alhora diferents i això ens fa únics. Jo vaig decidir mostrar les meves rareses i no amargar-me del món tal i com sóc… Només tenim una vida, no la podem viure com creiem que els altres volen que ho fem, hem de ser nosaltres mateixos. Encara que no agradi…
Tens seguidors de molts indrets de l’Estat Espanyol i també de fora?
Sí, em segueix gent de molts llocs, és sorprenent. Aquesta setmana m’escrivia un periodista argentí i em comentava un dels meus articles. Si hi penses, no deixa de ser increïble connectar amb persones d’altres indrets del món on ara hi fa calor! Connectar és un bé preciós, suposo que la connexió es deu a que, el en fons, tots sentim les mateixes pors i compartim emocions. Som en un món global, amb el que té de bo i amb el que té de complicat. La comunicació és un dels aspectes positius de la globalitat.
I ara t’has decidit a plasmar en un llibre un munt de paraules impertinents, irreverents i també imprudents, no?
Em van trucar un parell d’editorials per recollir els meus articles. Encara no m’ ho crec i ja fa mesos… Vaig usar la paraula imprudència perquè té un punt irreverent i això m’agrada. Si et digués que són paraules valentes, tothom hi estaria d’acord però seria massa prepotent… La imprudència té aquest valor de risc, de passar-se una mica si cal, sempre des del respecte, però sense obviar res. La irreverència, ben entesa, ens porta a no defugir replantejar-ho tot, donar la volta al nostre món, si cal.
Creus que ja no hem de callar res?
Callar és una opció que potser és vàlida per moltes persones. Per a mi també, de vegades, el silenci és un bon conseller… Tot i que hi ha coses a la vida que s’han de dir, si et bullen per dins, si et mossegues la llengua tant que t’enverines, si t’ ho has d’ empassar i saps que dins et farà mal i no ho podràs pair… Jo ho he de dir. Callem massa i sovint, quan ja esclatem, és tard i hi ha coses que es trenquen i no es poden arreglar. Vivim massa preocupats per les aparences i poc en pensar si el que som i el que fem ens fa feliços i ens omple com a persones.
Es complicat saber comunicar emocionalment amb els altres?
Per comunicar has de trobar una connexió emocional. Per aconseguir això, cal ser honest i humil. Cal saber usar les paraules perquè són màgiques i tenen un poder terapèutic. A tots ens remouen les mateixes sensacions i hem de fer un esforç per ser al lloc de l’altre i notar què sent. La empatia és una de les eines més útils que tenim i sovint està infrautilitzada. Amb més empatia solucionaríem molts conflictes…
Podríem afirmar que “Amo a la imprudencia de mis palabras” és més que un llibre de reflexions personals?
Totalment, algunes potser per molts equivocades i fora de lloc, però jo fa temps que vaig triar passar-me de frenada abans que quedar-me curta. Hem d’assumir alguns riscos perquè asseguts sempre contemplant el que fan els altres i criticant-los per la seva gosadia mai passa res.
Quina reacció han tingut els teus seguidors del bloc amb la sortida del llibre?
La veritat és que estic desbordada. Molt bona, no sé què passarà però el fet de publicar ja és un regal. Potser venc un llibre o venc molts, no ho sé però arribar fins aquí és una fita després d’ un llarg camí. Cal viure el moment i agrair-lo.
Tenim entès que ja estàs preparant un segon llibre?
Sí, encara no té títol, però segueix aquesta mateixa línia i potser va una mica més enllà. Penso que les paraules tenen poder i poden arribar a curar-nos i guarir-nos de moltes coses. Hi confio plenament i vull seguir fent-les servir per connectar amb les persones, que són el més important, sempre.
(+) https://mercerou.wordpress.com
