Badaloní, empresari, escriptor, músic, coach, ho toca tot i amb ganes. Va deixar fa uns anys Badalona per anar a la Xina a provar sort. Va arruïnar-se unes quantes vegades i ha aixecat el cap moltes altres. Ara ha escrit un llibre que porta per nom “¿Quien dijo miedo? (Obelisco, 2016). Hem parlat una estona amb ell des del TOT perquè ens expliqui les seves vivències de la vida.
“Una de les coses que més em van sobtar de la Xina va ser el significat del fracas”
Amb tot el que has passat, tu tens por?
Si parlem a nivell professional no, a nivell emocional poc. Només tinc por a allò que més estimo, per exemple la meva família. Però més enllà d’aquesta frontera, no tinc por.
Tu vas començar de molt jove creant empreses, guanyant diners i de cop entraves en fallida, no?
Vaig començar molt jove, amb uns 22 anys, aquí a Badalona al sector tèxtil i al començament va ser tot fàcil. Al cap d’uns 6 anys em vaig arruïnar, vaig tornar a aixecar un altra negoci, però em vaig tornar a quedar-me sense diners. Em vaig donar compte, cap als 45 anys, que començava coses però sempre s’anaven malament i estava dins d’una roda que no acabava de funcionar. De cop em vaig adonar que no trobava les respostes del perquè em passava això. I de cop vaig marxar a la Xina.
O sigui que ho deixes tot aquí i comences una nova vida a la Xina?
Si, el darrer projecte aquí ho vaig perdre tot. Tenia algunes connexions amb Xina i vaig fer un contacte molt interessant que em va animar a marxar. Aquí entràvem a la crisi, era l’any 2009, i no vaig tenir més remei que marxar juntament amb la meva família. Havia tingut que entregar casa meva i crec que no tenia moltes més sortides. Creia que la Xina era un país d’oportunitats i per això hi vaig anar.
I com va anar l’experiència a la Xina?
Ara, 7 anys després, anar a la Xina ha canviat la meva vida, i també la dels meus fills. Crec que ara tinc una nova visió del món i també com afrontar la nostra realitat.
Dius al llibre que si tens clar un objectiu pots ser imparable…
Durant la meva estada a Xina, vaig recuperar-me econòmicament, els meus fills van aprendre xinès i vaig muntar una empresa. Això si, jo durant aquell temps, una vegada que vaig tornar aquí, vaig entrar en contacte amb el tema del coaching. I a partir d’aquí vaig entendre que el meu procés interior m’estava demanant canvis, que m’estava repetint i que jo mateix m’estava bloquejant. De fet, era jo el responsable de tot el que em passava. Un cop assumit això, vaig poder donar-li un nou enfoc a la meva vida. Hi ha un camí molt profund, però tot des de dins.
Però moltes vegades aquests canvis no són tant fàcils d’assumir…quines claus podries explicar
Una de les coses que més em van sobtar de la Xina va ser el significat del fracas. Aquí, a la nostra cultura, el fracas és un estigma. Podríem dir que ja t’acompanyarà a la teva vida…quedes com marcat. De cop la família o els amics et diuen, ja et varem avisar que et passaria o hauries d’haver canviat. En canvi a la Xina, la paraula fracas no existeix. O sigui, si això no funciona, cap problema fem una altra cosa. I també et diuen, “no estic fracassant, estic aprenen”. Perquè cada fracas et deixa una experiència i també aprens per una altra moment de la teva vida. Per tant, no sóc un fracassat, simplement estic aprenent. De fet, a la Xina una persona fracassada té un valor afegit perquè ho ha intentat a la vida. Aquí una persona fracassada esta apartada de la nostra societat.
Tu dius al llibre que no ens hem d’agarrar massa en cap cosa…
Molta gent vivim en una zona de confort. Tenim por a deixar aquesta mena de zona de confort perquè creiem que ens anirà malament tot. Aquesta també es una forma de pensar molt nostre que no passa a d’altres països. De cop ens quedem bloquejats i la por i la ment ens aparta de la societat. Aquí també hi participa la gent que no ens estima, i aprofiten per bloquejar-nos.
Ara estas a Badalona. Continues mantenint la teva empresa a la Xina?
Si, mantinc negocis allà, però també a Xile i online.
Hi ha molta diferència entre els empresaris d’aquí els xinesos?
Molta! La mentalitat d’ells no té res a veure. Ells tenen una capacitat de sacrifici molt important. Els xinesos no són res victimistes, no estan polititzats. Aquí crec que parlem massa de política.
Hem de deixar clar que el teu llibre ¿Quien dijo miedo? no és un llibre d’autoajuda…
No he fet un llibre d’autoajuda. Quan em truquen per fer alguna xerrada i em pregunten, s’ha d’anar a Xina per triomfar, sempre dic que no aconsello anar-hi. Jo vaig anar a Xina perquè anava amb la meva família, tenia contactes i a mi em va donar resultats la meva formula. Cada persona ha de ser feliç en el seu entorn, amb la gent que volem estar i al lloc que ens agradi. Per a mi no té sentit que vagis a l’estranger i no siguis feliç. Els diners crec que tampoc no ho són tot. Jo miraria totes les possibilitats aquí i viatjar segons de quina forma. Si per exemple has d’estar sol jo m’ho pensaria. La felicitat crec que també és important.
Crec que t’ha picat el cuc de seguir escrivint…
Estic al segon llibre ja, no serà tant reflexiu sinó que faré més novel·la. Serà una història. Un cop tornat aquí, vaig començar a escriure a les xarxes i em vaig adonar que a la gent no li agrada que li diguin que ha de fer. Crec que cada persona que em segueix o em llegeix ha de trobar la seva clau. Jo no aporto cap formula màgica, simplement explico les meves vivències.
