“Mentre això duri nosaltres no ens mourem d’allà”
Ara fa tres mesos conversàvem des del TOT amb l’Óscar Camps, veí de Tiana i socorrista a les platges de Badalona. Camps, juntament amb d’altres companys, creava l’ONG per salvar vides a l’illa grega de Lesbos. Molt ha canviat durant aquests tres mesos, Proactiva ha rebut moltíssimes donacions que ha permès ampliar les embarcacions, però malauradament els refugiats, tot i l’hivern, continuen arribant. Hem volgut que l’Óscar Camps sigui el primer entrevistat de l’any a les pàgines del nostre setmanari per fer balanç d’aquests tres primers mesos a Lesbos.
Quina sensació tens després d’aquests tres mesos a l’illa grega?
Tinc diverses sensacions. Amb la vessant solidaria crec que hem fet una feina brutal, no ens esperàvem que realitzéssim 130.000 intervencions a persones, són moltes persones realment que hem tocat amb les nostres mans una per una, hem atès a 8.000 persones i les hem recuperat del mar a la deriva i 400 les hem rescatat de dins de l’aigua en perill d’ofegament. Aquestes xifres són exagerades. A la meva carrera professional no m’hagués imaginat mai aquestes xifres. També he vist veure morir més de 100 persones en una hora…amb tot això et pots imaginar la magnitud de la tragèdia. Per una altra banda crec que hem remogut moltes consciències. Ho hem vist perquè estàvem sols i tres mesos després ha vingut Metges sense fronteres, Creu Roja i altres entitats. Això vol dir s’han mogut les grans organitzacions i s’han mullat una mica. Per la banda social nostre ens hem quedat sorpresos del suport de molta gent. Es brutal veure les xarxes socials, les donacions i el suport dels mitjans. Només en una setmana han vingut a fer-nos reportatge des de “Le Monde”, “BBC”, “CNN” o “Al-Jazeera”. Vam començar amb una banyadors i unes aletes i ara tenim dos embarcacions, motos d’aigua i cotxes…
Quina és la situació ara mateix a Lesbos?
Ara que passat festes hem de dir que no hi ha Nadal. De fet ha passat les festes i no ho hem notat. La nit de Nadal, per exemple, vam fer un sopar normal però no vam poder acabar-lo. Són intervencions darrera intervencions, amb sortides darrera sortides, dia i nit. El volem de rescats, respecte l’estiu, ha baixat però ara és molt més arriscat perquè fa fred i les condicions de mar són dures.
Tot això és possible a molts donatius que heu rebut durant aquests tres mesos, no?
Nosaltres cada acció que fem la publiquem. Nosaltres utilitzen la donació i fins ara hem anat rebent aquests diners per fer salvaments, pagar les embarcacions i tota l’estada aquí. De fet, estem molt contents perquè ens estimen molt a Grècia i les donacions les rebem de tot arreu. A part d’Europa tenim molt recolzament dels Estats Units, el dia de Nadal, per exemple, ens van arribar sis bosses diversos vestits dels guardacostes de Los Angeles. Com potser que tinguem aquest suport? Tot això ens dona molts motius per seguir…vull destacar també el voluntariat que ve amb nosaltres aquí, són professionals i venen a passar 14 dies aquí, 14 dies que són molt durs…
Òscar, de moment seguireu a Lesbos, no?
Si, itan! Mentre això duri nosaltres no ens mourem d’allà. Els refugiats han canviat una mica el recorregut des del previ acord de la Unió Europea hi ha més pressió militar a la banda turca perquè no surtin en massa però les màfies continuen actuant. Això fa canviar rutes, trajectes i horaris i han baixat el flux d’embarcacions que venen però ara venen amb barques més grans i més refugiats a dins. La darrera que van rescatar tenia 120 persones a dins o sigui que venen menys però venen més confinats i amb més risc encara. Per tot això nosaltres seguirem allà i ningú entendria que no hi fóssim. Tenim el recolzament de la població d’allà, dels guardacostes i de les organitzacions i crec que tots som molt necessaris.
Després de tota aquesta experiència, com pot ser el contrast de tornar a fer de socorrista a la platja de Badalona?
Tots els que estem a Lesbos, o hi hem estat, hem agafat una experiència de vida i solidaritat molt gran. Només et puc assegurar que el que hem viscut allà ni amb dues vides ho pots viure. Jo no hagués pensat mai que viuria a Europa el que hem vist. Crec que tornar a la nostra feina ens donarà més professionalitat i més seguretat i després d’haver viscut les situacions límits estem ara molt més preparats. De fet, per mi, és tot un orgull haver posat els socorristes d’aquí al mapa mundial.
