Vaig venir a Brussel·les com tothom, cridada per la bombolla europea d’institucions, gestió d’influències i poder de decisió. La capital d’Europa, diuen. Amb unes pràctiques sota la butxaca i creient-me, més o menys com tothom, que tenia el poder de salvar el món. 6 mesos més tard segueixo convençuda del meu poder i mantinc una relació d’amor i odi amb aquesta ciutat que pel que sembla, em veurà créixer durant uns quants anys més. I és que aquí és la interminable i repetida història, allò de;“ Si vaig venir a fer unes pràctiques quan tenia 22 anys, i mira ja n’han passat deu”. Tot just arribar vaig descobrir que Brussel·les és la ciutat de les mil cares. Perquè sota aquesta aparença de ciutat avorrida, grisa, burocràtica i institucional s’obre un panorama cultural tan variat i diferent que t’has de planificar els caps de setmana al mil·límetre per poder anar a totes les estrenes i exposicions temporals, provar els nous restaurants, assistir a nits literàries, premiers, projeccions i xerrades d’entre d’altres mils d’històries que la ciutat ofereix. Són tants els móns diferents que hi convergeixen que constantment et fascina. Exemples? Tenim el barri europeu on el traje es l’outfit per excel·lència, on carrers grisos d’alts edificis avorrits acullen tota mena d’organitzacions internacionals decidides a fer escoltar els seus interessos davant les institucions europees. El barri on els esportius es barallen amb els taxis per qui fa més soroll i els autobusos s’hi fan un lloc com poden, demanant a crits que la gent “normal” també té dret a creuar aquesta jungla. És el barri on la gent no passeja sinó camina, ràpid amb passos curts i decidits, cafés a les mans perquè sempre i sempre és té pressa. I tan sols a dos minuts a peu direcció Porte de Namur el panorama canvia, els trajes muten en vestits africans i els edificis alts i oficines per perruqueries de trenes, botigues amb els mòbils més barats que he vist mai i supermercats amb menjar directament importat de Tanzània. Benvinguts a Matonge, el barri africà. I de tota aquesta fauna encara queda lluny el centre turístic. El centre de l’elegant Grand Place on una munió de turistes t’amenaça amb selfie sticks si et despistes. On els maitres dels restaurant barats et conviden a passar tot oferint l’únic i típic menú que serveixen. Mules et frites per esmorzar, dinar i sopar. Els carrers d’empedrat irregular on les xocolateries s’aglutinen l’una al costat de l’altre competint pels millors aparadors i exquisideses. I tot això embolcallat amb una oliosa olor de gofres i patates fregides, aquestes últimes tan delicioses que fan que gairebé ni t’en recordis del que són unes bones braves.
Però trobo a faltar llevar-me cada dia al matí i no haver-me de preguntar si plou o no, perquè el cel, per norma, és sempre blau. Trobo a faltar el català i utilitzar paraules tan precioses i ben sonants com “A reveure!” o “Pà amb tomàquet, si us plau!”. O els tomàquets! Trobo a faltar els tomàquets! Déu meu us asseguro que a Brussel·les són un pecat.
Trobo a faltar creuar la Rambla de Badalona veient com el sol es lleva i et saluda, i caminar acompanyada pel moviment de les palmeres. Trobo a faltar la llum, el sol, les onades, la sorra entre els dits dels peus. La quietud del meu carrer. La sensació de pau, de poble, de conèixer-ho tot i tothom. Trobo a faltar córrer de cara al mar pel Pont del petroli i aquesta poderosa sensació de córrer cap a l’infinit. Evidentment, i molt, trobo a faltar la família. La calidesa de casa, la facilitat del què és conegut, el parlar sense paraules.
Trobo a faltar arribar tard a tot arreu i sortir de casa a l’hora exacte a la qual havia quedat, sabent que fent les passes una mica més llargues pel carrer Canonge Baranera – a casa meva carrer en Cueta de tota la vida – arribaré amb el temps suficient. I els cafès aquí i allà amb els amics que t’han vist créixer. Amb els amics que saben més de tú que ningú i que saps que per molt lluny que estiguis tornaràs i res de res haurà canviat.
Molt bon article Julia!