Vaig començar a viatjar per Amèrica Llatina molt abans d’aterrar-hi per primer cop. Ho feia de nit, de la mà de Gabriel García Márquez, Luis Sepúlveda o Mario Vargas Llosa. Amb ells vaig aprendre que aquella regió del planeta era molt més que dictadors y revolucionaris. Era un lloc misteriós marcat pel mestissatge cultural y farcit d’històries increïbles. Així va començar el meu amor per Sud Amèrica.
Per això, quan em van donar una beca per treballar com a corresponsal a una delegació de la Agencia EFE al món no m’ho vaig pensar dues vegades. En realitat, la decisió ja estava presa des de feia temps. Vaig fer cas a Bolaño, em vaig posar la motxilla a l’esquena i em vaig “llançar als camins”.
Des de fa un any i mig visc a Santiago de Xile, una ciutat de set milions d’habitants rodejada per la imponent serralada dels Andes. Com tot el país sud-americà, que comprèn des del desert més àrid del món fins a les glaceres més extenses del planeta, Santiago és una ciutat de contrastos on la modernitat i el provincianisme tot sovint es donen la mà. Deu parades de metro separen l’anomenat “Sanhattan” -el modern districte financer ple de gratacels-, del barri Yungay -una zona històrica, testimoni de l’esplendor d’altres temps-. Una dualitat que també s’expressa en el caràcter de la gent, conservadora i familiar però sempre pendent de les últimes novetats que arriben d’Estats Units, que, des del cop d’estat de 1973, exerceix una influència contundent sobre tot el territori.
Santiago, situat al centre del país, es un bon campament base per descobrir els commovedors paisatges que dibuixen els seus 4.300 kilòmetres de llargària i que han fet de Xile un sinònim de natura a escala colossal.
Des de que sóc corresponsal he tingut la sort de poder visitar alguns d’aquests remots paratges, com el far de Cabo de Hornos, el més austral del planeta, on, durant un any sencer, hi viu aïllada una família que no troba a faltar la civilització, o les màgiques dunes de desert d’Atacama, convertides en una estora de tons malva després de les primeres pluges primaverals.
Tot i que és difícil sentir-se com a casa a un país situat a 11.000 kilòmetres de Badalona, he de confessar que Xile m’ha rebut amb els braços oberts i, com dirien els autòctons, m’ha acollit amb “muy buena onda”. A més a més, per sort o per desgràcia, arrel de la crisis espanyola i la ja cèlebre ‘fuga de cervells’, la capital xilena és plena de catalans d’entre 25 i 30 anys -alguns d’ells també badalonins!-. Entre tots formem una gran família i ens encarreguem de celebrar tant Sant Jordi, Sant Esteve com Sant Joan. De totes maneres, la majoria ens prenem aquest període com una etapa temporal. Som del parer que cal marxar per poder tornar i volar amb el cor encongit com un puny per valorar el que deixes enrere. I és que, encara que sembli mentida, per més que voltis el món, no hi ha res com els vermuts a La Rambla, les croquetes de l’àvia o el caliu familiar del Nadal.
