Vaig arribar a Mèxic ara fa just 4 anys, concretament, a una ciutat anomenada Cuernavaca, “La Ciudad de la Eterna Primavera”, degut al seu clima temperat tot l’any. Em vaig trobar amb un país ple de contrastos, massa religiós, de gent increïblement acollidora, corrupte fins la medul·la, amb paisatges d’una bellesa infinita, una varietat de menjars molt basta, un masclisme emmascarat de cavallerositat i amb tantes oportunitats que pots fer el que vulguis.
Tant és així que vaig decidir treballar en un àmbit que sempre m’havia atret però que mai havia tingut l’ocasió d’entrar-hi, sóc broker, una feina de pel·lícula plena d’estrès i adrenalina de la que te’n fas addicte al mateix temps que l’odies pels mals de cap que comporta cridar i sentir crits durant tantes hores diàries i a un nivell de decibels exagerat.
Un dels tresors més valuosos d’aquest país és el seu paisatge, des de la zona del Pacífic de Baja California Sur on arriben centenars de balenes que venen buscant aigües càlides, passant pels deserts del nord que ocupen quasi un 40% del territori, les platges paradisíaques del Carib i les selves frondoses del sud dignes de pel·lícules Disney, tot això replet de gent que conserva formes de vida i tradicions, fins i tot, prehispàniques. Molt sovint pobles indígenes que ho fan d’allò més pintoresc.
Generalitzar sempre comporta errors però si haig de descriure als mexicans, diria que són patriòtics, càlids i parlen amb un accent contagiós que s’enganxa per més que ho intento evitar. Són servicials com no havia vist mai, des dels cambrers als restaurants fins als més alts executius, sempre intentaran complir els desitjos dels seus caps i clients. Heu de saber que aquí no diuen mai que no, seria una mena de falta de cortesia, des d’una invitació a una festa fins a un requeriment de feina, la resposta sempre serà positiva, ara bé, que es compleixi o no… Ja és una altre cosa. Aquesta és una societat on encara sobreviu un cert sentiment d’inferioritat conseqüència de la conquesta, on les persones de pell fosca són discriminades i els pobres no miren als ulls als rics com a signe de respecte. De les actituds que més em van sorprendre gratament és que la gent s’ajuda, a qualsevol estrat social quan algú ho necessita, ja sigui una zona que ha sofert una catàstrofe natural o algun conegut que està en problemes, s’organitzen de formes insospitades per enviar diners, aliments, donar sang o el que calgui. D’això en podríem aprendre. Val a dir, que la gent que ajuda als altres se sent gratificada i viu un 30% més! Així que si encara no ho feu, comenceu avui mateix.
Els temps aquí sembla que passi a una altra velocitat, mai hi ha pressa i fan servir el terme “ahorita” tot seguint teories quàntiques dignes d’Anthony Hawking on el temps es dilata, s’encongeix i pot entrar en bucles. Mai no saps si és en aquest moment, “al ratito”, “luego luego” (que vol dir tot seguit), “luego” o d’aquí a un any!
És difícil explicar la decisió de marxar a viure fora, hi ha molts que no ho entenen, de fet, crec que és impossible perquè no és una decisió racional però haig d’admetre que quan penso en tornar a viure a Badalona sento papallones a la panxa. És la ciutat que porto al cor on he viscut experiències inoblidables amb gent amb qui els 9500 quilòmetres de distància no ens separa. Gaudiu els que seguiu allà i vingueu de visita. Us espero.
