El jove badaloní Lucas Bolívar té 17 anys. Des dels 14 està fent la transició. A través de les xarxes socials, en Lucas ha anat explicant com li ha canviat el cos i com ho ha viscut el seu entorn. Una experiència que també ajuda a molts joves, com el Lucas, de tot el món. Des el TOT hem volgut conversar amb ell.
-Lucas,quan vas decidir fer la transcisió de noia a noi “trans”?
No és que transicionés de noia a noi, ja que sempre he estat noi! El que passa és que descobrir-se a un mateix és un procés que pot arribar a ser molt llarg, fins i tot durar tota la vida. En el meu cas, la transició social la vaig començar als 13 anys. Feia més d’ un any que estava pensant en dir-ho, però primer volia estar segur de la meva decisió. Als 14 anys va ser quan vaig començar el meu tractament hormonal. Cal aclarir que no és necessari fer-ho si un no vol! Hi ha nois com jo que no ho volen i són igual de vàlids, cada persona és un món.
-Com va canviar la teva situació quan van començar a fer el canvi?
Jo anímicament i mentalment em sentia molt millor. Quan fa tants anys que vius una vida que no és la teva i de cop tothom et comença a tractar com sempre has volgut, és com tornar a néixer.
-I el teu entorn com t’ha ajudat?
El meu entorn m’ha donat suport des del minut zero. Em sento molt afortunat, ja que desgraciadament això no sempre passa, és horrible la quantitat de transfòbia que hi ha fins i tot dins de les mateixes famílies. Entenc que per exemple entre generacions les coses han canviat considerablement, però mai és massa tard per educar-se.
-Tot plegat ho expliques a les teves xarxes socials. T’esperaves tants milers de seguidors?
La veritat és que ha estat una sorpresa. Jo sempre he compartit obertament la meva transició, crec que és crucial normalitzar i donar visibilitat al nostre col·lectiu. Igualment, mai m’hauria imaginat que arribaria a tanta gent, però m’alegra poder utilitzar les xarxes.
-Reps molts missatges de gent que està amb la teva situació?
Moltíssims i no només d’aquí, sinó d’arreu del món. De vegades és complicat, però intento contestar els màxims possibles i ajudar en el que puc. És emocionant perquè molts cops em veig reflectit de les seves històries i em porten molts records.
-Creus que l’escola hauria d’explicar millor situacions com la teva?
Si a mi des de ben petit m’haguessin informat sobre l’existència del col·lectiu LGBT, m’hauria estalviat molt de patiment. A poc a poc sembla que es comença a fer, però encara ens queda molt per recórrer. Igual que amb les matemàtiques o la llengua, aprendre sobre la diversitat és primordial.
-I per acabar, com portès el confinament?
Doncs molt bé, dins del que es pot. Al principi quedar-se a casa era força angoixant, però després de tants dies un s’acostuma. Intento ser productiu i aprofitar el temps, em fa sentir bé amb mi mateix. Ara, les ganes de trobar-me de nou amb la família i els amics es noten cada cop més!
