A la riera Canyadó, tocant a l’autopista, es podia veure el que quedava d’una fàbrica en la qual van treballar milers de badalonins i badalonines. Es dedicava a la fabricació de resistències fixes de carbó, condensadors ceràmics i potenciòmetres de carbó.
Es va a construir durant l’any 1970. El disseny el van realitzar els prestigiosos arquitectes Oriol Bohigas i Josep Ma Martorell. Una de les característiques principals que presentava eren les petites finestres esquinçades que imitaven les targetes perforades que feien servir els antics ordinadors de les grans empreses.
Recordo -em diu un bon amic que treballava de mestre a l’escola anomenada aleshores Martínez Anido- que afinals dels anys setanta, sobre les 15 h, centenars de dones sortien de treballar d’aquesta fàbrica i caminaven per la riera de Canyadó -encara sense urbanitzar- buscant la carretera N-II on hi havia parades d’autobús.
Els mestres de l’escola Martínez Anido -més tard l’Ajuntament li va canviar el nom pel de Lola Anglada- es quedaven a la terrassa que hi ha a la porta principal per mirar aquella espectacular desfilada de dones joves cap a casa seva.
A mitjans dels anys vuitanta l’empresa va entrar en crisi i, finalment, l’any 1989 la fabrica es va tancar, malgrat les lluites dels treballadors que comptaven amb el suport de l’Ajuntament (qui escriu, aleshores regidor de Promoció Econòmica, va acompanyar en alguna ocasió els treballadors a Madrid per reunir-se amb alts càrrecs del Ministeri d’Indústria per evitar el tancament).
Des de llavors, l’edifici, malgrat estar catalogat com a patrimoni arquitectònic, va estar totalment abandonat i en un estat lamentable.
Des de l’AV Canyadó van ser múltiples les queixes fetes a l’Ajuntament per evitar la degradació i arribar a una situació irreversible. Era evident el perill que suposava la brutícia i les deixalles que s’acumulaven en un espai que no fa gaires anys era tot un símbol de Badalona.
També era un risc per les persones que l’havien ocupat i que compartien aquest indret amb rates i tot tipus de trastos.
Doncs bé, aquest edifici catalogat per l’Ajuntament per seu valor artístic i cultural ja no existeix. La nit de l’onze de desembre un incendi va fer desaparèixer aquest singular edifici devorat per les flames. Afortunadament no s’han de lamentar víctimes, però, ara, moltes persones lamentaran la pèrdua -com ha passat amb molts altres construccions del nostre patrimoni historicoartístic- d’una edificació tan original i emblemàtica.
Pedro Jesús Fernández
