Els resultats del projecte «L’illa de calor a l’àrea metropolitana de Barcelona i l’adaptació al canvi climàtic», del qual s’acaba de publicar un resum, conclouen que en més del 90 % de les nits estudiades, la temperatura al centre de Barcelona és més elevada que a la perifèria, amb diferències que han arribat a superar els 7,5 ⁰C. Dirigit per Javier Martín Vide, catedràtic de Geografia Física i director de l’Institut de Recerca de l’Aigua de la UB i finançat per l’Àrea Metropolitana de Barcelona, l’estudi situa el nucli de l’illa de calor a la plaça de la Universitat, en el punt de trobada entre el final de l’Eixample i la part alta del Raval. L’illa de calor és un fenomen nocturn de modificació local del clima per causa urbana que consisteix en l’escalfament dels centres urbans, en contrast amb la perifèria. L’efecte més gran es produeix en els mesos de tardor i hivern i en condicions d’estabilitat atmosfèrica. Segons l’investigador de la UB Javier Martín Vide, que fa més de trenta anys que estudia aquest efecte, «les dades actuals de l’illa de calor a Barcelona fan que hàgim passat, en aquests trenta anys, de veure l’efecte com una anècdota a veure’l com un risc per a la salut i amb una repercussió directa en la despesa energètica». L’estudi comprèn l’àrea situada entre Castelldefels i Montgat.
L’efecte refrescant de les zones verdes
Una part de la recerca s’ha centrat a estudiar l’efecte refrescant que produeixen els parcs urbans a les ciutats, que poden arribar a fer disminuir en més de 2 ⁰C la temperatura dins i al seu voltant en una zona de fins a un centenar de metres. Aquestes observacions es van realitzar en dos parcs del nucli urbà de Barcelona: el parc de la Ciutadella i el Turó Park.
Efecte illa de calor a l’àrea metropolitana
Encara que la intensitat més elevada de l’illa de calor té lloc a Barcelona, s’observen illots de calor —és a dir, illes de calor de menor escala— en tots els municipis estudiats de l’àrea metropolitana de Barcelona (Sant Boi de Llobregat, Viladecans-Gavà, Castelldefels, l’Hospitalet de Llobregat, Badalona, etc.). En el cas del Prat de Llobregat, el contrast tèrmic entre la zona de camps de conreu del voltant de la ciutat i el nucli urbanitzat és molt nítid, i pot arribar a diferències de fins a 5 ⁰C. D’altra banda, el fenomen illa de calor evidencia la influència refrescant que tenen els cursos fluvials. A Sant Boi de Llobregat, per exemple, la temperatura mínima registrada a l’estudi coincideix amb una zona residencial de baixa densitat a prop del curs de la riera de Can Pinyol. En aquesta localitat també destaca l’efecte refrescant del parc de la Muntanyeta. Pel que fa a ciutats com Badalona i Santa Coloma de Gramenet, es pot observar que les illes de calor respectives s’uneixen formant un altiplà extens de temperatures relativament elevades. En aquesta zona sobresurten el parc de Montigalà o el parc fluvial del riu Besòs com a espais que redueixen els valors tèrmics.
Sobre el projecte
El projecte «L’illa de calor a l’àrea metropolitana de Barcelona i l’adaptació al canvi climàtic» es va desenvolupar el 2015 en el marc de l’Observatori Metropolità del Canvi Climàtic de l’Àrea Metropolitana de Barcelona, i el resum recentment publicat es titula Quan l’amplada del carrer, l’alçada dels edificis i la impermeabilització del sòl afecten la temperatura a la ciutat. Els objectius principals eren calcular les probabilitats d’ocurrència d’illes de calor de diferents intensitats a l’àrea metropolitana, localitzar el nucli de l’illa de calor, determinar la influència de les situacions atmosfèriques en la intensitat de l’illa de calor, i calcular els valors del factor de visió del cel (SVF).
L’SVF és el percentatge de cel que es pot veure des d’un punt d’observació mirant cap al zenit. En general, la topografia urbana redueix l’SVF dels carrers i les vies urbanes. El resultat és que a les zones amb un SVF baix la radiació d’ona llarga queda obstaculitzada per les façanes, de manera que el refredament nocturn dels carrers disminueix.
A més de Javier Martín Vide, han participat en el projecte els professors del Departament de Geografia M. del Carmen Moreno —que el 1990 va presentar una de les primeres tesis doctorals sobre climatologia urbana d’Espanya— i M. José Cordobilla, així com altres geògrafs i tècnics de l’agència Barcelona Regional.
