Us seré sincer: vaig clicar el botonet del ratolí i la pantalla va desaparèixer, enduent-se de passada l’àudio que em portava la Sala de Plens al despatx. No vaig poder aguantar-ne més d’un quart d’hora. No sé si vaig tenir mala sort i vaig enganxar el quart d’hora fluixet d’un ple que potser va ser brillant en el seu conjunt.
Però, entre que la feina no m’ho permetia i que el meu grau de resistència a la incomoditat ahir devia marcar registres molt baixos, vaig preferir absentar-me de l’hemicicle virtual.
Absentar-me i abstenir-me així d’escoltar els meus representants, els de tots, homenatjant la irresponsabilitat. L’electorat va demanar, – amb el repartiment d’escons que va fer el maig passat -, que els vint-i-set regidors parlessin, que s’entenguessin, que governessin dialogant. Els resultats dels comicis locals no van donar força suficient a ningú per poder prémer gas a fondo i fer anar en solitari la maquinària municipal. Els ciutadans van escollir equilibris, consensos, debat públic, acords… I de moment, de tot això, res de res. Retrets, esmenes, canvis i recanvis, desconcert, dictàmens retirats, noms que ja arribaran, la nova secretària municipal suant la samarreta i una imatge allunyada de l’ideal que hauria de guiar aquest camí.
Espero que fos la calor, que em va fer veure les coses pitjor de com eren, però vaig clicar el botonet del ratolí. Com en algunes curses esportives, ahir el Ple va fer una sortida nul·la. Dimarts sembla que tindrà una segona oportunitat. Tant de bo que s’aprofiti.
